Calabasas, 1958. Los Angeles Public Library.
Quan de petit em feien dibuixar un foc, el més normal era que el pintés de color vermell, taronja o groc. Però en la meva experiència d’adult, els colors del foc són molt variats. He vist flames blaves, verdes i blanques. Entre aquests colors he vist totes les tonalitats possibles, i segons l’angle, o segons la càmera que observi aquest foc, es poden veure gammes totalment diferents. Fins i tot puc distingir sense cap dubte què és un foc en una imatge en blanc i negre.
Hi ha molts tipus de foc, però aquests dies els incendis forestals acaparen les converses. Estan arrasant, i encara queda, com a mínim, un mes i mig de calor i sequedat extremes. L’estiu que la publicitat de cervesa ven com si fos un paradís, ha començat a convertir-se en un horror amb uns colors al cel i una olor fàcil de reconèixer. Els famosos dels anuncis suposo que estaran a la seva piscina en un país on, per al seu luxe, no paguen gaire als treballadors locals, mentre la resta ens asfixiem entre el fum, la calor i pisos i ciutats que no estan adaptats a aquest clima.
Hi ha molta gent que havia avisat que això passaria, però aquells responsables d’escoltar, ni tan sols ara escolten. Cada any totes les estadístiques empitjoren, i no falta gaire perquè l’incendi més gran de la història sigui al costat de casa teva, poc abans que aparegui un altre que el desplaci del rànquing de tragèdies. És molt il·lustrador que mentre mitja península es crema, a Mallorca, alguns manifestants són apallissats per la policia espanyola per protestar contra les destrosses que està fent el turisme en les Illes Balears. O pitjor encara, alguns afronten quasi set anys de presó per fer pintades contra la massificació de les illes i els consideren part d’una organització criminal. No cal dir que un dels impactes del turisme és en el clima, i l’organització criminal hauria de ser aquell grup de gent que permeten modificar el nostre territori, sigui de forma ecològica o social.
Alessandra Sanguinetti. Després dels incendis forestals. Santa Rosa, California. 2017.
S’ha escrit molt sobre el canvi climàtic, però una veu visionària i vibrant de la literatura de ciència-ficció com és Octavia Butler es va avançar quasi vint anys a tots els canvis climàtics palpables, tecnològics i de poders fàctics que tenim avui dia. A “La paràbola del sembrador” (tristament mai traduït al català que jo sàpiga), Butler va descriure una societat californiana que viu en una sequera constant, on l’aigua és com l’or, i on els incendis són el dia a dia. Els pobres prenen una droga que els fa al·lucinar amb el foc, i es tornen piròmans. Els que tenen més diners viuen en comunitats fortificades, que són atacades constantment per piròmans i atracadors, on els serveis per subscripció com l’entreteniment a l’estil Netflix són part del dia a dia, i on unes poques grans empreses es reparteixen el poder mundial.
En relació amb aquest llibre, fa unes setmanes vam anar a veure una pel·lícula molt recomanable anomenada “Rebuilding”, de Max Walker-Silverman. Està ambientada als Estats Units, igual que el llibre de Butler, i el personatge principal, un home blanc cis hetero que actua com a home blanc cis hetero que no vol saber res de ningú, ha d’afrontar un incendi on ho perd tot. Les seves barreres van baixant a mesura que ha de fer vida amb altres persones que també han estat afectades pel foc, i pateixen els problemes de la burocràcia de les ajudes i l’eterna misèria dels Estats Units.
D’aquestes històries de ficció, el que més m’interessa és la imaginació del cas desconegut, d’allò que potser no ha passat o no s’ha viscut, però que els guionistes o escriptors han d’inventar. Per descomptat, en ambdós casos la comunitat juga un paper fonamental, i a més apareix de forma similar, fins a ser un nou personatge que va creixent en intensitat. Sempre hi ha individualitats que actuen de forma autònoma, però el canvi real de situació en aquestes tragèdies es produeix quan un grup de gent decideix treballar juntes i organitzar-se.
Matt Black. Imatge amb càmera tèrmica industrial. “Burned Tree”. Arnold, California. 2024.
Mike Davis també va escriure un important article als noranta sobre el tema, i ens apropa una mica més a la realitat. A “The Case for Letting Malibu Burn”, Davis parla de respostes als incendis tràgics de les quals hauríem de prendre nota, ja que, com passa amb molts dels seus estudis sobre California, és possible que es repeteixin aquí. En el seu article exposa com aquests terrorífics esdeveniments han passat de ser imaginats com un producte de la mala sort com, per exemple, una pluja torrencial, per a acabar generant la recerca d’un culpable d’aquest foc, algú “altre” que, per norma general, solen ser persones racialitzades, pobres, marginals, etc i fins i tot a grups “gays” o “liberals” (suposem que d’esquerres, avui dia serien “antifas”). No sabem quan, però podem imaginar que l’extrema dreta acabarà seguint aquests passos per a enfortir el seu discurs de població blanca en suposat perill d’extinció.
A Malibú, el que crema normalment són cases construïdes en llocs que ja els pobles indígenes (desplaçats i aniquilats per alguns catalans, com Pere Fages i Beleta) cremaven cada cert temps, però els espanyols que hi van arribar ho van prohibir. La ciència ens explica que un incendi controlat cada pocs anys impedeix les tempestes de foc que es generen en aquesta zona, però un urbanisme desfermat, un govern que no ha controlat en absolut l’acumulació de biomassa i un clima que cada vegada és més extrem fan que viure allà signifiqui simplement estar a l’espera del foc. Tard o d’hora arribarà, i els que s’assenyalarà com a culpables no sembla que siguin els especuladors immobiliaris.
Catalunya també té tota mena d’urbanitzacions en zones d’alt risc d’incendi. Igual que amb les zones inundables, aquestes àrees subjectes al negoci immobiliari són un problema molt greu tant en l’àmbit ecològic com humà. De fet, poden complicar molt les tasques d’extinció d’incendis o ser la causa de la primera guspira. L’acceleració dels processos del canvi climàtic amb grans sequeres hauria de generar un toc d’alerta per a no construir més en els paisatges mediterranis. Però tot al contrari, els plans urbanístics com el Pla de Ponent a Gavà demostren que la classe política i en concret el PSC, no tenen cap mena de voluntat d’adaptar el model urbanístic a la realitat de l’emergència climàtica, sinó que continuen prioritzant els interessos immobiliaris per damunt de la seguretat de les persones i de la preservació del territori.
Quan passa el foc tot és o negre, o gris quasi blanc. Tant Butler com Walker-Silverman reconeixen les possibilitats regeneratives o creadores del foc, amb exemples increïbles com les plantes piròfites. Després d’un incendi, i encara que no ho sembli, el bosc torna a créixer. A poc a poc, de forma més lenta del que una vida humana pot assumir, creix fulla a fulla, matoll a matoll, pintant taques verdes al mig de la negror. El foc arribarà tard o d’hora a prop nostre, el coneixem prou bé i sabem el que pot fer, la pregunta és si nosaltres haurem aplicat aquests coneixements i la nostra imaginació abans del següent incendi.