He estat a Austin en més d’una ocasió. De fet, hi he passat dies voltant i perdent el temps en una ciutat que, en la meva experiència, si no fos per la música en viu, tindria més aviat poc a oferir. Ara bé, també és cert que mai he estat al Harry Ransom Humanities Research Center de la Universitat de Texas. I, com a amant de la història de la fotografia, mai havia imaginat que en aquella ciutat, on una bona quantitat d’arbres són més vells que la majoria d’edificis, podria trobar-se la primera fotografia de la història.

Joseph-Nicéphore Niépce tampoc podia imaginar que el que havia fet canviaria el món tan dràsticament. La primera fotografia la va fer ell a Saint-Loup-de-Varennes en una data indefinida entre juliol de 1826 i 1827. Va ser anomenada Vista des de la finestra a Le Gras i és una llarga exposició en què el sol, que es mou al llarg del dia, genera una vista d’edificis doblement il·luminats. Austin encara no existia, i els químics fotogràfics que utilitzem avui dia tampoc. La seva captura difusa va quedar impresa en una placa de peltre recoberta amb betum de Judea, fent servir una cambra obscura, en un procés molt inestable i llarg que va anomenar heliografia. La cambra obscura existia des de feia centenars d’anys, però mai ningú havia trobat la manera que la imatge, encara que quedés marcada durant uns segons sobre un material fotosensible, després quedés fixada i no desaparegués quan es tornés a exposar a la llum natural.

Niépce provenia de l’alta burgesia intel·lectual de l’època i podia intuir que allò que tenia entre les mans era un invent important, però pocs el van ajudar a creure-s’ho. Va morir el 1833 en la pobresa, intentant vendre el seu descobriment sense èxit. Encara que no aconseguís comercialitzar-lo, sí que va captar l’atenció d’un altre geni i empresari que va transformar la captura d’imatges, ara sí, per sempre.

Louis Daguerre, conegut ja a l’època per la invenció del diorama, va mantenir contactes amb Niépce per desenvolupar la fotografia una mica més enllà. Després d’afegir-hi certes innovacions, estava molt convençut que allò era viable. Va pagar publicitat per ser reconegut com l’inventor de la fotografia i, més concretament, del daguerreotip. Va signar un acord amb el fill de Joseph-Nicéphore Niépce, Isidore, amb qui va pactar repartir-se els beneficis permetent-li posar el seu nom al davant. Quan va aconseguir imatges clares i ben fixades mitjançant un procés estable, es va decidir a presentar-ho. Finalment, l’any 1839, va donar a conèixer el daguerreotip en societat, un esdeveniment que faria que la història de la fotografia comencés a rodar.

Julia Margaret Cameron. Retrat de Julia Jackson, impressió a partir del negatiu d’una placa de vidre de col·lodió humit. Anglaterra. 1867.

En una època tan diferent, la innovació i la cultura eren tractades de maneres completament oposades a les actuals. L’invent del daguerreotip, o fins i tot podríem dir el de la fotografia, va ser comprat i alliberat de tot control privat per l’Estat francès, que el va donar a conèixer al món sencer. Es va generar una publicitat imprescindible perquè s’utilitzés i, a més, es va dotar d’una renda vitalícia Daguerre i Isidore Niépce. La fotografia va ser presentada i defensada pel científic i polític François Arago davant de tota l’elit de l’època a l’Acadèmia de les Ciències de París. Arago va fer un discurs històric sobre els possibles usos del nou invent i, amb aquell tret de sortida, es va alliberar el coneixement perquè qualsevol el pogués utilitzar. En pocs anys es millorarien sensiblement les possibilitats de la càmera, de les òptiques i dels químics, i cap a la dècada dels cinquanta o seixanta arribarien els primers genis reconeguts d’aquest art, com David Octavius Hill, Julia Margaret Cameron o Nadar.

L’alliberament de la fotografia respon a una concepció de l’Estat i del coneixement molt diferent de la que avui predomina a Occident. En un món on el capital privat monopolitza el coneixement i converteix la imaginació en mercaderia, qualsevol innovació tècnica queda atrapada a les xarxes de les empreses i dels fons d’inversió que la generen. Hi ha molt poques possibilitats que un estat pugui alliberar aquest coneixement per a l’ús col·lectiu. Un exemple el podem veure en els fàrmacs, i si ens apropem a l’actualitat en la intel·ligència artificial, on empreses nord-americanes controlen sistemes opacs, sense detalls del disseny ni del funcionament interns o de com s’han obtingut les dades. Per contra, projectes com el de l’empresa xinesa DeepSeek, de codi obert, proposen una alternativa (també capitalista) al monopoli occidental que ha posat contra les cordes els representants del model contrari.

En el bicentenari de la fotografia seria bo adonar-nos que estem perdent imaginació i poder davant d’una societat que fa front, dia a dia, a un capitalisme depredador de totes les seves virtuts. Per exemple, a Internet, tot el nostre coneixement, les nostres creacions i les nostres idees són exposats i regalats a empreses que tanquen aquesta energia creativa en els anomenats walled gardens. Encara que sobreviuen els blogs personals i sistemes alternatius, no podríem dir que els pocs que els utilitzen liderin cap canvi en la societat. La fotografia va ser lliure, i amb aquesta llibertat van arribar tant els seus mals com les seves bondats. Tot coneixement hauria d’estar obert i a la lliure disposició de qualsevol particular per a experimentar, millorar i fer l’ús que li convingui. Només així és possible que una innovació deixi de ser el privilegi d’uns pocs i es converteixi en una eina capaç de transformar el conjunt de la societat. Mentre continuem acceptant que el coneixement sigui propietat exclusiva d’interessos privats, renunciarem també a la possibilitat de decidir o imaginar col·lectivament el nostre futur.

MARGINAL THOUGHTS

Ninety years ago the Spanish Civil War began. It destroyed hundreds of thousands of lives but also gave birth, for a few months, to one of the most beautiful social revolutions of the twentieth century. It also exposed something that still defines Spain today: a territory with an extraordinary diversity of languages, cultures, landscapes and political traditions forced into a single national project. Modern Spain was largely consolidated after the Civil War, especially under Francisco Franco and, later, after the so-called transition to democracy.

Like every nation-state, it needs a common identity, language, history and symbols. Where these do not exist, they are invented and imposed. Wars and dictatorships were useful for that, but today mass culture often achieves the same result. And in Spain, nothing does it better than football.

Maybe you, my dear punk, didn’t care too much about it, but Spain won the FIFA Men’s World Cup. Spain also won the previous Women’s World Cup, but that victory barely received any attention. For several days this part of the world revolved around football. Streets filled with Spanish flags, televisions repeated the same images over and over, and social media became a celebration of national pride. For many, this pride and the flag reminds the recent dark past of the nation. Among the most visible faces of that celebration were Catalan, Galician, Basque, Black and immigrant players defending the flag of a state that has often tried to erase or silence the identities they also represent.

After that victory, and at a time when right-wing parties like Vox continue to grow, Spanish flags have become more common in our cities, the old Francoist slogan ¡Arriba España! has been heard in the streets and posted on social media, and even Falangist flags with the eagle have reappeared. A couple dozen football players won that World Cup, but a lot of people are more Spanish after it and who really won, in the long term, are the right wing parties that see the Spanish project a bit more consolidated.

MARGINAL NOISE

PROVIDERS - Demo 2026

Rock-infused punk from New York City. I love this kind of melodic punk. David’s vocals are deep and powerful, and the lyrics are simply outstanding. The drums are excellent, the bass is a perfect example of how to write complex rock bass lines, and the guitar parts are incredibly well written, packed with catchy hooks and memorable solos.

My favorite song is Corazón, which is about the Palestinian struggle. They sing, “en el corazón, un grito constante llama… ¡a luchar!” A mantra to remember.

I was lucky enough to see them in Barcelona at the Malas Artes Fest. Their live performance left me hypnotized. The trio squeezed every possible note out of their instruments while constantly smiling. It made us so happy to see punks who know how to play rock music, something we miss in this city.

David, Ava, and Mike delivered an outstanding piece of punk rock, and I can’t wait for them to record more music.

https://providerspunk.bandcamp.com/album/2026

DOMINACIÓN - ¿Cuál es tu idea del caos?

The Barcelona noise-terror attack, also known as DOMINACIÓN, are back with a new dose of their lethal crust. This LP is the culmination of years of hard work and relentless touring by this four-piece, which produces some of the rawest sounds in the city and is probably the only band to have done it with such intensity in recent years.

Everyone here already knows how they sound, but if you still haven’t had the chance to see them, expect a Framtid-style punk assault. It’s probably not the perfect comparison, but you’ll get the idea. The anarchist approach to the lyrics is evident from the cover to every track, but a few are worth highlighting.

The song that opens the album, “Infiltración del Estado”, points directly at the undercover police officers who have been infiltrating our spaces in recent years, documenting many of us in case they someday need scapegoats when a social center is evicted or another conflict arises.

In “Las reglas del juego”, there’s a direct critique of the homogeneous way we’re all expected to behave in order to be accepted by society. Of course, this criticism can also be applied to the punk community.

Probably the most elaborate song is the album’s title track, “¿Cuál es tu idea del caos?”. Introduced by the classic García Oliver speech, it features the most developed lyrics on the record, exposing the contradictions of Western democracies when contrasted with anarchist politics and action. I’m not going to explain them further. Instead, I’ll just say it again: fuck the Spanish state, fuck the EU, and fuck every state and every border.

Even though I really like the raw, fast approach of most of the songs, one of my favorite tracks is “Mentiras de la democracia”, where they perfectly capture the classic Discharge style of songs like “Ain’t No Feeble Bastard” while making it entirely their own. Long live DOMINACIÓN!

Get the album, self-released by the band through their label, Chaos Tribes Records, which also releases music by other local bands such as HERETGIA and the Berlin-based (but international) band MUNDO EN GUERRA.

P.S. Canadians, go see them at Varning. :)

https://dominacion.bandcamp.com/album/cu-l-es-tu-idea-del-caos

SÖT - Dos dies, dues nits

There’s a certain feeling of luck in being able to live at a time when bands like SÖT are starting to get the attention they deserve. A band that sings in Catalan, made up of people who aren’t from Barcelona (which is really interesting!), with a clear anarchist approach. We already knew them from their other projects, like PÖLS and NAFRA, so it was obvious the band was going to be good. But maybe I wasn’t expecting them to be that good. The musicianship they display, both in the studio and on stage is incredible, and their skills for writing catchy melodies is unmatched by any other band in the area. That’s probably why they’ve been the band I’ve listened to the most over the last few months.

On this new release, an EP featuring three original tracks plus a brilliant full adaptation of the MASSHYSTERI song “Masshysteri Del Två”, they stick to the style that has brought me so much joy ever since I discovered them through their LP “Crema-ho tot”. The lyrics may be a bit more poetic this time, but the melodies they create with guitars and vocals, the amazing bass lines that catch my attention at every show, and the perfect drumming are all still there.

It’s hard to pick a favorite track, especially when it’s only an EP, but I’d go with “Ocell de foc”. It’s incredibly catchy, and the chorus (“Som un ocell de foc que crema les banderes! Que vola entre els morts i trenca les fronteres! Per canviar-ho tot!”) is both epic and unforgettable. Especially at the end of the song, when an unexpected, very 2000s-sounding guitar solo blends into a beautiful end.

https://sotpunk.bandcamp.com/album/dos-dies-dues-nits

Calabasas, 1958. Los Angeles Public Library.

Quan de petit em feien dibuixar un foc, el més normal era que el pintés de color vermell, taronja o groc. Però en la meva experiència d’adult, els colors del foc són molt variats. He vist flames blaves, verdes i blanques. Entre aquests colors he vist totes les tonalitats possibles, i segons l’angle, o segons la càmera que observi aquest foc, es poden veure gammes totalment diferents. Fins i tot puc distingir sense cap dubte què és un foc en una imatge en blanc i negre.

Hi ha molts tipus de foc, però aquests dies els incendis forestals acaparen les converses. Estan arrasant, i encara queda, com a mínim, un mes i mig de calor i sequedat extremes. L’estiu que la publicitat de cervesa ven com si fos un paradís, ha començat a convertir-se en un horror amb uns colors al cel i una olor fàcil de reconèixer. Els famosos dels anuncis suposo que estaran a la seva piscina en un país on, per al seu luxe, no paguen gaire als treballadors locals, mentre la resta ens asfixiem entre el fum, la calor i pisos i ciutats que no estan adaptats a aquest clima.

Hi ha molta gent que havia avisat que això passaria, però aquells responsables d’escoltar, ni tan sols ara escolten. Cada any totes les estadístiques empitjoren, i no falta gaire perquè l’incendi més gran de la història sigui al costat de casa teva, poc abans que aparegui un altre que el desplaci del rànquing de tragèdies. És molt il·lustrador que mentre mitja península es crema, a Mallorca, alguns manifestants són apallissats per la policia espanyola per protestar contra les destrosses que està fent el turisme en les Illes Balears. O pitjor encara, alguns afronten quasi set anys de presó per fer pintades contra la massificació de les illes i els consideren part d’una organització criminal. No cal dir que un dels impactes del turisme és en el clima, i l’organització criminal hauria de ser aquell grup de gent que permeten modificar el nostre territori, sigui de forma ecològica o social.

Alessandra Sanguinetti. Després dels incendis forestals. Santa Rosa, California. 2017.

S’ha escrit molt sobre el canvi climàtic, però una veu visionària i vibrant de la literatura de ciència-ficció com és Octavia Butler es va avançar quasi vint anys a tots els canvis climàtics palpables, tecnològics i de poders fàctics que tenim avui dia. A “La paràbola del sembrador” (tristament mai traduït al català que jo sàpiga), Butler va descriure una societat californiana que viu en una sequera constant, on l’aigua és com l’or, i on els incendis són el dia a dia. Els pobres prenen una droga que els fa al·lucinar amb el foc, i es tornen piròmans. Els que tenen més diners viuen en comunitats fortificades, que són atacades constantment per piròmans i atracadors, on els serveis per subscripció com l’entreteniment a l’estil Netflix són part del dia a dia, i on unes poques grans empreses es reparteixen el poder mundial.

En relació amb aquest llibre, fa unes setmanes vam anar a veure una pel·lícula molt recomanable anomenada “Rebuilding”, de Max Walker-Silverman. Està ambientada als Estats Units, igual que el llibre de Butler, i el personatge principal, un home blanc cis hetero que actua com a home blanc cis hetero que no vol saber res de ningú, ha d’afrontar un incendi on ho perd tot. Les seves barreres van baixant a mesura que ha de fer vida amb altres persones que també han estat afectades pel foc, i pateixen els problemes de la burocràcia de les ajudes i l’eterna misèria dels Estats Units.

D’aquestes històries de ficció, el que més m’interessa és la imaginació del cas desconegut, d’allò que potser no ha passat o no s’ha viscut, però que els guionistes o escriptors han d’inventar. Per descomptat, en ambdós casos la comunitat juga un paper fonamental, i a més apareix de forma similar, fins a ser un nou personatge que va creixent en intensitat. Sempre hi ha individualitats que actuen de forma autònoma, però el canvi real de situació en aquestes tragèdies es produeix quan un grup de gent decideix treballar juntes i organitzar-se.

Matt Black. Imatge amb càmera tèrmica industrial. “Burned Tree”. Arnold, California. 2024.

Mike Davis també va escriure un important article als noranta sobre el tema, i ens apropa una mica més a la realitat. A “The Case for Letting Malibu Burn”, Davis parla de respostes als incendis tràgics de les quals hauríem de prendre nota, ja que, com passa amb molts dels seus estudis sobre California, és possible que es repeteixin aquí. En el seu article exposa com aquests terrorífics esdeveniments han passat de ser imaginats com un producte de la mala sort com, per exemple, una pluja torrencial, per a acabar generant la recerca d’un culpable d’aquest foc, algú “altre” que, per norma general, solen ser persones racialitzades, pobres, marginals, etc i fins i tot a grups “gays” o “liberals” (suposem que d’esquerres, avui dia serien “antifas”). No sabem quan, però podem imaginar que l’extrema dreta acabarà seguint aquests passos per a enfortir el seu discurs de població blanca en suposat perill d’extinció.

A Malibú, el que crema normalment són cases construïdes en llocs que ja els pobles indígenes (desplaçats i aniquilats per alguns catalans, com Pere Fages i Beleta) cremaven cada cert temps, però els espanyols que hi van arribar ho van prohibir. La ciència ens explica que un incendi controlat cada pocs anys impedeix les tempestes de foc que es generen en aquesta zona, però un urbanisme desfermat, un govern que no ha controlat en absolut l’acumulació de biomassa i un clima que cada vegada és més extrem fan que viure allà signifiqui simplement estar a l’espera del foc. Tard o d’hora arribarà, i els que s’assenyalarà com a culpables no sembla que siguin els especuladors immobiliaris.

Catalunya també té tota mena d’urbanitzacions en zones d’alt risc d’incendi. Igual que amb les zones inundables, aquestes àrees subjectes al negoci immobiliari són un problema molt greu tant en l’àmbit ecològic com humà. De fet, poden complicar molt les tasques d’extinció d’incendis o ser la causa de la primera guspira. L’acceleració dels processos del canvi climàtic amb grans sequeres hauria de generar un toc d’alerta per a no construir més en els paisatges mediterranis. Però tot al contrari, els plans urbanístics com el Pla de Ponent a Gavà demostren que la classe política i en concret el PSC, no tenen cap mena de voluntat d’adaptar el model urbanístic a la realitat de l’emergència climàtica, sinó que continuen prioritzant els interessos immobiliaris per damunt de la seguretat de les persones i de la preservació del territori.

Quan passa el foc tot és o negre, o gris quasi blanc. Tant Butler com Walker-Silverman reconeixen les possibilitats regeneratives o creadores del foc, amb exemples increïbles com les plantes piròfites. Després d’un incendi, i encara que no ho sembli, el bosc torna a créixer. A poc a poc, de forma més lenta del que una vida humana pot assumir, creix fulla a fulla, matoll a matoll, pintant taques verdes al mig de la negror. El foc arribarà tard o d’hora a prop nostre, el coneixem prou bé i sabem el que pot fer, la pregunta és si nosaltres haurem aplicat aquests coneixements i la nostra imaginació abans del següent incendi.

És molt emocionant començar a publicar en un lloc nou, però la veritat és que realment ja he publicat molt, i el que vull és tenir-ho tot en un sol espai. He decidit utilitzar aquest format antic, d’escriure en arxiu de text i pujar-ho a una màquina a la xarxa, per a deslligar-me de qualsevol plataforma. No hi ha problemes de seguretat, no hi ha dependència de canvis de direcció empresarials, i sempre tinc els meus continguts amb mi, passi el que passi. A més, puc publicar el que vulgui aquí, sense cap norma. Espero que us agradi.

Qui sóc?

És difícil definir-se. Curiosament, de més jove, m’era més fàcil trobar una descripció per a mi mateix. Avui dia només puc dir que sóc un home blanc cis hetero d’uns 30 anys. Visc a la ciutat de Barcelona, i em considero anarquista des de fa molts anys. M’agrada el punk i altres gèneres musicals, la fotografía especialment en la seva vertent documental, les lectures i estar a la muntanya. En segons quines èpoques també gaudeixo molt del cinema i del laboratori fotogràfic. Col·lecciono fotollibres i fanzines, faig molta música a casa, tracto de no menjar res derivat d’animals i treballo de programador.

Sembla mentida que l’acte de posar un peu darrere de l’altre canviï tantes coses. Desenreda la ment i, alhora, l’entreté, una virtut que fa que caminar sigui la meditació diària de tanta gent. Però no només genera un cert equilibri psíquic, sinó que també ens ajuda a posar els músculs al seu lloc i, en general, ens aporta una gran estabilitat emocional.

El problema és quan aquest acte, tan aparentment natural, es converteix en una decisió mesurada, comptabilitzada, creadora de capital social i essencialment capitalista. Els creadors de polseres, material esportiu i aplicacions d’esport han convençut la població general que vivim en un deute constant amb el nostre cos. L’exigència ha de ser màxima, però a través de les seves solucions tecnològiques i materialistes. El nostre cos no és suficient per viure feliços: necessitem suplements de tota mena, nou material, comptadors més exactes… Hem perdut la capacitat d’assegurar-nos la salut per nosaltres mateixos.

No només això, també hem vist com, a poc a poc, molts espais naturals es converteixen en zones d’esport, recorreguts que perden tota propietat possible i on la natura és un objecte. I, com a objecte, es converteix en mercaderia. Ningú coneix les plantes, d’on surt l’aigua, ni quina fauna ens envolta i fa possibles les característiques del paisatge. No importa la història que envolta el lloc, només la seva imatge en píxels i els cors que pot arribar a acumular. L’espai ja no pot ser tampoc qualsevol camí: ha de ser el recomanat, el fotografiable, aquell que tothom fa.

Desconnectar-nos de la natura, sigui la del nostre cos o la d’allò que ens envolta, ens fa més ignorants i antropocèntrics. Situar l’ésser humà al centre de tot, o fins i tot imaginar-lo com un ésser invencible, contribueix a tragèdies com el canvi climàtic. Comprendre els cicles vitals de la natura, observar-la i entendre la funció de cada engranatge que la compon —nosaltres inclosos— és una tasca que les societats humanes havien desenvolupat durant milers d’anys. El món ha canviat i aquests coneixements s’han devaluat al llarg de l’últim segle i mig. Recuperar-los no és només un exercici de memòria, sinó una necessitat per afrontar el futur més dignament.

La propera vegada que sortiu a caminar, córrer o anar en bici, observeu allò que us envolta. Mireu més enllà del recorregut i dels números. Entendre que formem part d’aquelles plantes, d’aquella terra que trepitgem i d’aquells animals que ens observen en silenci és reconèixer la nostra interdependència amb tot allò que ens envolta. També és, potser, la forma més senzilla d’abraçar la vida.

Les grans protestes del final de segle XX i l’inici del XXI queden tant lluny temporalment i mentalment que els de la meva generació ja hem de llegir llibres d’història per a conèixer-les. Seattle contra l’OMC, Gènova contra el G8, Barcelona contra el banc mundial, i un llarg fil d’explosions populars i internacionals en contra del capitalisme transnacional postfordista i totes les seves organitzacions o eines per al seu reconeixement. Tot això ha quedat enrere, i encara que hem tingut fortes empentes d’organització popular d’espectres polítics variats com certes vagues generals, el 15M, o les lluites contra l’empresonament dels líders de l'1 d’octubre de 2017, les coses han empitjorat considerablement.

Durant aquest cap de setmana el G7 s’ha reunit a Ginebra, i molts milers de persones han sortit als carrers a denunciar la ridícula situació en la qual es troben aquestes assemblees. Per una banda, practiquen i promouen un vassallatge de manual cap al capital transnacional que fa que precisament perdin autonomia com a elements del tauler geopolític. Per l’altra banda, no mouen ni mig dit davant d’injustícies internacionals, o fins i tot en són els promotors i els generadors de lobbies polítics per a evitar represàlies.

Davant d’aquesta situació, aquests manifestants han decidit protestar de dues formes diferents. La majoria han caminat pels carrers de la ciutat, però una petita porció han decidit plantar cara a la militarització dels carrers i a una visita d’uns líders que tenen ben poc d’exemplars. No sorprèn a ningú veure com aquestes persones queden com les “dolentes” en les cròniques, però això ara mateix no és important.

El que s’ha de remarcar és que si unes protestes de baixa intensitat han generat tant de soroll mediàtic, vol dir que hi ha certa por per una nova onada de protestes internacionals en reunions similars a les ja mencionades. Podríem dir que aquests centenars de persones entronquen amb un fil històric de protestes “violentes” que és de sentit comú que tornin a revifar. Aquestes demostracions de poder popular no només eren esclats d’accions coordinades, sinó també catalitzadores d’idees i promotores d’aquestes.

Mai hi havia hagut una classe política global tan desvergonyida en l’últim segle que no tingui conseqüències clares per les seves accions. I encara no ha sorgit el moviment popular que faci front de forma col·lectiva a aquestes polítiques, i no només amb violència: també tornant a generalitzar idees com el decreixentisme, el comunisme llibertari o tantes altres que encara que tinguin molts defensors, per a la majoria de gent són en un calaix esperant ser obert.

Mirar de nou a la història recent crec que és important per entendre el camí del qual ens hem sortit. Lluites com Chiapas o tota l’època de llibertat que ha pogut gaudir Rojava poden servir de brúixola quan no trobem respostes a què fer o com fer-ho. Però no ens oblidem que el nostre context i la nostra societat és inimitable per una altra, i hem de tenir prou imaginació per a adaptar-nos a aquestes noves situacions amb les nostres pròpies eines.

Allò que jo considero un acte cultural sembla ser una excepció de la norma. La cultura anunciada per l’ajuntament, el museu, o el festival és confosa amb l’oci, és gentrificadora, la trobo alienant en molts casos, i en molts altres la tapadora de quelcom fosc. No vull dir que de vegades no m’agradi el que sigui això, jo soc jo i les meves incoherències, però no comprenc la cultura com un acte de promoció.

Quan tota la capa de mercaderia desapareix aquestes propostes queden orfes de missatge. En elles només queda l’esquelet d’un esdeveniment digne d’un supermercat presentant un nou model de paella. Hi ha molts espais on això no passa, però siguem sincers, tenen poca afluència. Algunes biblioteques generen una agenda molt interessant, igual que molts ateneus i centres socials, més coneguts com a okupes. Però per atzar de la vida, aquest últim mes he estat en una proposta que m’agradaria compartir com a exemple, i no prové de cap d’aquests espais que tant freqüento. Ho vull compartir perquè crec que una bona organització, programació cultural i execució és digna de ser coneguda i pot generar idees i debat.

Fa unes setmanes celebraven trenta anys del Centre d’Art i Natura de Farrera amb l’esdeveniment Lo Cireral. Farrera és un petit poble tot de pedra, a més de 1300 m d’altitud i on no crec que hi visquin gaire més d’un centenar d’habitants tot l’any. En aquest indret al bell mig dels Pirineus ens vam concentrar desenes de persones per a escoltar a catorze poetes i poetesses que ens van llegir alguna de les seves increïbles obres.

Repartits per tot el poble, els artistes rebien grupets de quinze persones que s’apropaven a ells en un recorregut pautat. No podíem aplaudir, i quan acabava la lectura, un gest de l’artista amb les mans en la direcció del recorregut ens indicava que havíem de marxar. S’escoltava el frec dels abrics i a vegades un lleu xiuxiueig, però en general, es podia sentir un respecte majúscul, i quasi s’escoltava el run-run del cervell processant-ho tot.

Em van agradar molt totes les lectures, encara que destacaré les d’Enric Casasses, Mireia Calafell, Pol Guasch i Blanca Llum Vidal. Amb totes vaig gaudir, vaig sentir el ritme dels versos i el puny de les paraules, però la que em va deixar especialment trastocat va ser la del Biel Mesquida.

Dedicada a un dels últims afusellats pel franquisme, Txiki, les seves paraules ens van portar a un jove que, amb una càmera Súper-8 i un esprai, enregistrava com escrivia “T-X-I-K-I” en una paret del cementiri de Cerdanyola. Després, la mare de l’assassinat pel règim, cantava una cançó que el mateix Mesquida va entonar. Jo diria que tots els presents ens vam emocionar, Mesquida inclòs, i fins i tot una persona va intentar aplaudir, però es va contenir.

Al cotxe, ja de tornada, vaig pensar que aquesta edició de Lo Cireral era com una fàbrica de poetes. Segurament aquesta representació de la poesia catalana en la qual m’havia submergit amb tots els sentits despertava quelcom per dins de tots els visitants. En el meu cas, va generar una tensió creadora bastant intensa.

Vaig recordar una petita carta de Kurt Vonnegut (que fàcilment podria ser mentida, però m’agrada) on, després de ser contactat per un estudiant, va respondre amb uns deures per a fer a la nit. La tasca era un petit poema de sis línies assegurant-se que rimava i que l’alumne hi posava tot el seu esforç. Després, sense compartir-lo amb ningú, s’hauria d’esquinçar i repartir per diferents papereres.

Vonnegut assegurava que aquest infant aprendria quelcom nou sobre allò que portava per dins. En la meva humil opinió com a no-poeta i acumulador de tota creació penso que l’últim pas no cal. Però sí que em feia pensar que si els participants de Lo Cireral féssim aquest exercici de segur que molts es descobririen com a escriptors en alguna forma. O com a mínim, igual que jo, perdrien la por d’escriure poesia.

Actes com Lo Cireral, l’aniversari de dues setmanes de programació de La Cinètika, la fira Literal, o el Malas Artes alimenten el cervell en molts sentits. Entenc la proposta i comprenc tant la necessitat com l’objectiu. Generen converses, ens apropen a la gent del nostre voltant sense que l’oci sigui la principal raó de trobada i fan que escrigui aquestes línies. Donaré suport sempre aquesta cultura que neix i creix com les males herbes: on no se l’espera.

Diuen que aquelles (plantes comestibles que creixen a les vores dels camins)[https://desposseit.anarchy.pub/fa-olor-de-mel-a-collserola/] són bordes. Que amarguen, que són difícils de pair, dures si no se les cuina molt bé, que estan ja menjades per cucs i se les ha de netejar la terra. Que són fàcilment confoses per plantes verinoses, que creixen on no hi ha més vida. En general, diuen i diuen, només per a generar por de provar-les, perquè no se les conegui i continuem comprant les varietats més domesticades. Però som molts que quan més ens diuen que quelcom no s’ha de tocar o conèixer, allarguem la mà. Això, tot això, és la cultura que jo busco.

Durant molts anys he estat tocant en una banda, on sempre, al final de cada concert cridava: visca el punk i l’anarquia! Ara voldria dir: visca el punk, l’anarquia i la poesia!

En els últims anys hem començat a qüestionar-nos les nostres formes de connexió a Internet. El punk i les seves subcultures, com a gran comunitat internacional (molt més gran del que alguns ens imaginem), ha començat a ser un segment de mercat més per a les empreses tecnològiques. Això també afecta el punk anarquista, o d’una inclinació més política que musical, que en els últims anys s’ha adaptat de forma desacomplexada a xarxes socials de tota mena.

Al voltant de la pandèmia una colla de nerds van començar a experimentar creant una comunitat punk a servidors de Mastodon. La majoria estaven al Canadà o els EEUU, però molts vam apropar-nos des d’altres latituds com pot ser Catalunya, el Japó, Tunísia o Austràlia. Encara que aquell inici va ser una mica experimental, els que ho van començar semblaven disposats a no rendir-se, i uns pocs anys més tard aquesta comunitat originària s’ha revitalitzat amb centenars de persones noves. De nou, la majoria viuen a Amèrica del Nord, però sembla que aquelles llavors que van plantar l’any 2020 comencen a generar alguns fruits.

Un servidor de Mastodon significa autonomia. Planta cara directament a les grans tecnològiques, abandona el concepte paternalista de la complexitat tecnològica només a l’abast d’unes poques persones, planteja una redistribució de poder econòmic i social i permet l’autogestió de la informació de cada projecte o individualitat. Crèiem que era més fàcil imaginar la fi d’un Internet lliure que de les xarxes socials capitalistes, i (de nou) estàvem ben equivocats.

Comunicar-se fora de l’Instagram, Twitter o TikTok és una forma de girar l’esquena a les grans tecnològiques, però molts punks ja ho feien abans de Mastodon, evidentment. Sempre hem tingut fanzines, blogs, webs personals, ràdios, etc. I sorprenentment, són sistemes que continuen vius!

Un dels sistemes de transport de la informació a l’escena punk són les newsletters o butlletins. Ara només les coneixem en el format digital, però abans eren un fanzine d’una pàgina o dues amb la informació més rellevant del mes. Un exemple quasi únic és Another Subculture. Aquest butlletí imprès en risografia a Londres s’emet cada mes amb un calendari de concerts, una entrevista i un article. Estèticament és una meravella, i com a projecte transforma la relació entre la música en viu i les xarxes, cosa que permet que la informació existeixi en canals no comercials.

A la ciutat de Montreal, al Canadà, existeix un projecte molt similar anomenat La Chaîne. En aquest cas sembla que conté una mica més d’informació a més del calendari de concerts mensual. És molt divertit que tenen un dispensador de diaris, suposo que okupat, perquè la gent tingui un punt per a anar a recollir-los de manera gratuïta.

Seguint la recerca en el plànol físic de l’existència hi ha un projecte que està buscant una forma d’existir que fa anys que s’ha abandonat. El butlletí, fanzine i blog Barely Human, d’Austràlia, ha decidit deixar les seves xarxes i començar a existir per subscripció per correu postal. És a dir, s’ha d’enviar una carta amb les dades personals i el pagament, i a canvi es rep com a mínim sis fanzines durant l’any. L’autor ha deixat un comentari on explica la seva idea en un fòrum a la web DIYConspiracy, un altre oasi digital punk.

Fins fa pocs anys encara existia la Maximum Rocknroll, que publicava la gran majoria dels seus continguts només en físic i per correu o sota una xarxa de distribució, però quan va morir a finals de la dècada passada aquest model va caure en total desús. Recordo la felicitat de tacar-me els dits de negre explorant les seves pàgines, és una experiència incomparable amb el format smartphone que espero que acabi recuperant-se.

Evidentment existeixen molts fanzines encara, però no funcionen amb subscripció. A prop de casa tenim el Silencio Tóxico, una revista molt elaborada amb tota mena de continguts al voltant del punk, la política i el veganisme que és creat a Almacelles, a Lleida. El ST recorda a El Zine japonès, una altra revista mítica del punk asiàtic. A Barcelona es produeix el fanzine Pink Red que s’apropa més al concepte riot grrrl, amb continguts que són més aviat de teoria política i més concretament feminista. A Madrid està el Quédate en Madrid, malgrat que no sé si encara és actiu, on parlen majoritàriament de punk. A la República de Macedònia del Nord, més concretament a la ciutat de Skopje, és produït el fanzine Just a Nightmare, que a cada número fa una entrevista completa i profunda a bandes de l’estil raw punk o crust. Podríem continuar enumerant iniciatives com aquestes fins a l’infinit, ja que els fanzines comencen i acaben de forma molt imprevisible, així que la quantitat de projectes que es poden mencionar no acaben mai.

Tots aquests sistemes de comunicació físics tenen el problema de la complexitat de descobrir els projectes dels quals estem parlant. Els últims fanzines mencionats tenen tots comptes a xarxes socials capitalistes, però els altres projectes no. Només les persones molt implicades en aquests espais coneixen aquestes alternatives al consum d’informació a xarxes, i encara i així, poques recolzen aquestes iniciatives.

Internet, per contra, existeix gràcies a l’hipervincle, el que anomenem link, o simplement enllaç. Un click i ja has passat a un altre continent, un servidor totalment aliè, una pàgina desconeguda. “Surfejar” Internet era passar hores en directoris, que després van servir com a substrat per a cercadors, i que ara són la base per la IA. Però Internet és tan gran que ni tan sols les empreses més poderoses abasten tot el seu contingut. És per això que encara funcionen els directoris, com el de The Counterforce. No està gaire actualitzat i està molt centrat en recursos en anglès, però és un exemple perfecte d’un llistat d’hipervincles en ordre i d’una temàtica concreta.

Un altre sistema que jo donava per abandonat a mitjans dels 00 són els “webrings”, anells de webs. Un webring és un directori també, però té la particularitat de què quan entres en una de les webs que el formen, pots saltar a la següent, fent un cercle que en algun moment et porta de nou a la primera per la qual has entrat a l’anell. Fa poques setmanes em vaig assabentar de l’existència de P-U-N-K, un webring que, evidentment, és fet per punks i per a punks. Allà trobareu enllaços que ja he compartit aquí però també molts blogs personals de tota mena.

La imaginació ens permet desenvolupar tota mena d’artefactes per a sortir del control de l’Instagram o TikTok. Aquests espais, sistemes tancats i que obliguen a seguir unes regles, eliminen el pensament creatiu per a la recerca d’alternatives, mentre que, per contra, aguditzen la imaginació per a difondre missatges en un format limitat i limitant. És aquesta segona característica la que a mi, entre moltes altres coses, em provoca rebuig. Sempre estaré impressionat per totes aquestes persones que rebutgen l’establert i “normal”, i que des d’una crítica ben elaborada busquen nous camins. Llarga vida al punk fora dels espais capitalistes!

He tornat a pujar al metro dia si dia també. La carn podrida ha tornat a actuar. Sembla que m’he de fer càrrec d’una taca genètica sobre la que no tinc cap control. Primer va caure sobre nosaltres ensenyant-nos els ullals però sense mossegar. Un primer ensurt. Van passar els mesos amb normalitat, però ara les dents s’han clavat fins a esgarrapar el teixit edipòs.

Hematoma cerebral, pèrdua de control sobre una cama i un braç, i un cos pesat que cau sobre un llit sense possibilitat de funcionament autònom. Cau el menjar sobre el pit, i entre bromes (l’únic que ens queda, fer bromes) teixim amistat amb un grup de gent que desitjaria no haver conegut mai: el personal sanitari.

Però, què puc dir? Sort que son allà, en aquell edifici higienitzat, on el disseny queda reduït a una massa homogènia i blanca o grisa de “boxes” amb diferent maquinaria especialitzada. On les persones son el número de l’habitació, i l’olor a desinfectant infecta el meu olfacte. Entre tot això, l’única cosa que ens recorda que som a la Terra són aquells humans de profunda paciència i coneixements sense fi. Persones que, tot i que no voldria haver conegut mai, ara voldria abraçar i agraeixo infinitament la seva tendresa en cada paraula i moviment.

La carn podrida no para d’extendre’s. Els seus tentacles s’allarguen i s’arronsen, i passen fins i tot per la genètica, afectant-me a mi també. Com a portador de tot allò que la natura ha decidit que jo porti del meu pare, puc tenir també aquesta petita malformació del cervell que genera tota mena de resultats indesitjats. Que en aquest diari quedi constància que pateixo per aquesta herència tan poc agraïda pel cos que l’alberga.

Però el dia a dia no tracta del futur, d’un mal desconegut en existencia i en extensió. Ara el problema és el present tan incert de les cures constants, de les quatre hores de metro diàries, dels horaris de l’hospital incompatibles amb els de la meva vida. I l’única via de transitar això sembla ser deixar-ho tot sense mirar enrere i deixar-me endur per una corrent que no controlo.

Miro el metro i em sembla un altre “box”. Aquesta habitació compartida és la meva sala d’estudis ara, l’espai per a escoltar música, on tinc els pitjors atacs d’angoixa i on escric. He tornat a pujar al metro dia si dia també. Mentre uns no poden sortir de la seva habitació d’hospital jo entro en aquesta per a arribar fins a ells.

Ja és aquí la primavera. Bé, no literalment, però el procés de florir, créixer, que el camp es torni verd, i que de cop esclati en mil colors ja ha començat. Per tota Collserola s’escoltava l’avís dels ametllers i cirerers, cridaven en blanc i rosa que ja era aquí un canvi de temps. I amb tanta pluja i quatre o cinc graus més han aparegut les primeres flors i plantes, omplint tot d’olor de mel.

Només s’ha de posar un primer peu en un camí i ja es pot notar que deixem enrere l’asfalt i entrem en un món d’hormones vegetals. Que les plantes parlen amb un Internet propi (WWW: Wood Wide Web) no és cap misteri, i que terra i aire són els seus medis de connexió tampoc. Ara bé, per molt que coneguem cada vegada millor els seus sistemes, hem perdut molts coneixements que abans eren més aviat comuns sobre la nostra vegetació.

La majoria de la població urbana només coneix les plantes que fan molta olor o tenen flors de colors molt vius. O encara pitjor, alguns només tenen consciència de les espècies cultivades, és a dir, productes preparats per al seu consum, no éssers vius part d’un medi on aquesta mateixa persona viu. Els espais naturals estan plens de vegetació de tota mena amb rols molt diferents, que permeten que aquest romaní o la farigola que tothom coneix puguin créixer. I no només això, moltes d’aquestes herbes no tan populars tenen propietats culinàries o medicinals, però ara només s’utilitzen les varietats cultivades o la química industrial per a replicar els seus efectes.

La Collserola que conec millor és bastant pobra en vegetació, però encara i amb això sé trobar unes quantes espècies fàcilment. Espàrrecs, romaní, ametlles, aranyons, fonoll, alls, borratja… el camp és vida. Però més enllà d’aquests noms que estic segur que com a mínim us sonen, hi ha més plantes que són habituals a la muntanya mediterrània. I tampoc cal buscar-les molt, ja hi ha moltes d’interessants a la mateixa vora dels camins que transiten cada dia milers de persones.

El tàrrec (Salvia verbenaca), per exemple, és una de les que més m’agrada. Les seves flors taquen els camps d’un color lila llampant per sobre d’una mata que moltes vegades creix enganxada a terra. Té una olor suau, i s’ha utilitzat com a antiinflamatòria, cicatritzant, col·lutori dels ulls… Podeu trobar més usos en aquesta fitxa espectacular. Sempre ens oblidem que les plantes no són només flors i fruits, també tenen arrels, llavors, fulles i fases diferents segons l’època de l’any, on canvien totalment de composicions.

Si feu una ruta aquests dies per la banda de Collserola que toca a Nou Barris i Horta veureu que hi ha una invasió de flors. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha unes plantes concretes que es repeteixen constantment: la ravenissa (Diplotaxis erucoides), el citró o ravenissa negra (Hirschfeldia incana), la mostassa blanca (Sinapis alba) i la mostassa borda (Sinapis arvensis). La primera i la segona es poden menjar, han estat part de la cuina tradicional encara que ara ningú les vulgui. Es poden utilitzar en amanides, però millor fer una barreja amb altres fulles, com les de la mostassa, i d’altres d’espècies cultivades. De la mostassa blanca s’han d’agafar les llavors abans que madurin totalment. D’aquí surt una mostassa de gust suau.

Sota l’atenta mirada del xoriguer també podreu trobar altres espècies que ja he mencionat. Ara està en flor també l’aranyoner (Prunus spinosa); és espectacular com ensenya les seves branques cobertes de blanc sobre la resta de vegetació. Quan surtin aranyons intentaré fer una melmelada, però crec que serà complicat per la quantitat de llavors que porten. Diuen que el gust és comparable al de l’umeboshi japonès. Hauré de fer la prova comparant l’un amb l’altre. També surten ja petites calèndules (Calendula arvensis) per tot arreu. Per si no ho sabeu, les seves flors també s’han menjat tota la vida.

No voldria escriure sobre plantes properes i deixar-me una de les que té un ús més extens, documentat i encara recurrent: la dent de lleó (Taraxacum officinale). S’ha anomenat pixallits pel seu efecte diürètic, però amb les seves fulles encara es fan amanides a mitja Europa. La trobareu a tot arreu. I atenció: les arrels torrades s’han utilitzat de vegades com a substitutiu del cafè, ja que són amargues. Bé, de fet s’aprofita tot d’aquesta planta, les flors també. Direu, sí, però hi ha moltes plantes similars (com les que aquí anomenem lletsons): no patiu, es podria dir que pràcticament totes són segures. Sense cap dubte heu de vigilar, però podeu estar tranquils. Això sí, no l’agafeu massa tard o amargarà, quan arribi la primavera és el moment perfecte. Tampoc en recolliu a zones urbanes. Us deixo aquí un blog amb informació de com collir la fulla i alguna idea per a la cuina.

Fer una volta per la muntanya no és només una ocasió per desconnectar de les nostres vides, sinó també una forma de connectar amb el nostre entorn i la poca natura que tenim a prop. Això no vol dir fer un ús consumista d’aquests espais i les seves plantes, ans al contrari, hem de conèixer i respectar els seus cicles vitals, igual que ho fariem amb la resta d’éssers vius. És l’única forma de mantenir el nostre entorn amb vida. I abans de sortir a caminar no oblideu mai la guia, aquí us deixo una feta per la bona gent de Can Masdeu.

El nostre entorn està en constant procés de canvi. No importa el que mirem, siguin objectes humans, paisatges, el cel, un arbre o una persona. Tal com intuïa Kropotkin, tot el que veiem és producte de la concatenació d’accions del passat, siguin milions d’anys d’existència de la Terra o una societat de milers d’anys en el nostre cas.

Som una acumulació, un recipient que mai està del tot ple i que de segur no és buit, ja que tenim una motxilla darrere ben carregada. Però hi ha espai infinit per a tot el que vingui. Això és el que fa que siguem com som, que tinguem el que tenim, i que visquem en un lloc tal com és ara mateix.

No sé fins a quin punt els fotògrafs pensen en aquestes coses. A través de la pràctica fotogràfica es poden arribar a albirar alguns canvis, els més petits de tots, encara que visualment són impactants. Els canvis més grans, però, queden lluny i no sabem si mai podrem utilitzar imatges per a trobar les diferències entre èpoques molt espaiades. Qui sap durant quants anys es pot mantenir una imatge fotografiada, un dels objectes més fràgils que existeixen.

Però les fotografies que ens ocupen en aquest capítol de la biblioteca marginal no aparenten fragilitat. El que si mostren són detalls del nostre entorn congelats al temps, que fins i tot poden desaparèixer molt aviat o ja ho han fet. O que potser, gràcies a la fotografia, no ho han fet. Entrem en matèria per a entendre-ho.

Irene Visa - Twentysix Casetes del Delta (2022)

El món de la fotografia és molt autoreferencial, i aquest és un bon exemple. Ed Ruscha va publicar el fotollibre anomenat Twentysix Gasoline Stations en 1963 (mireu-lo aquí, encara que una mica malament escanejat), conegut com un dels primers llibres d’artista o fotollibres d’autor. Aquesta publicació ha estat imitada moltes vegades, fins a arribar a ser un gènere en si mateix, ja que podríem fer una llista de desenes de llibres que la reprodueixen.

A casa nostra no hi ha gaires exemples que jo conegui, encara que de segur existeixen. Fa pocs anys, en 2022, va aparèixer Twentysix Casetes del Delta, una idea brillant firmada per Irene Visa d’un projecte que jo sempre he volgut fer quan he estat en aquella zona. Les petites construccions, envoltades de camps d’arròs i en un paisatge pla i repetitiu són perfectes per a aquest tipus de sèrie, i més encara si es vol imitar el projecte de Ruscha.

Com a projecte fotogràfic compleix amb tots els requisits per a encantar en aquest món de les imatges: fa referència a un treball molt conegut, la presentació és excel·lent, és una sèrie prou llarga i sòlida d’un tema concret, i estèticament és impecable. Les casetes del delta, a més, desapareixeran en algun moment igual que les gasolineres d’Ed Ruscha. De fet, qui sap quantes imatges d’aquest treball ja han canviat per complet després dels últims episodis de pluges i vent. Si voleu fer una sèrie fotogràfica penseu en fer quelcom semblant, aprendreu moltíssim.

Richard Misrach - Grapestake Gallery Exhibition Catalogue (1979)

Unes petites muntanyes pedregoses s’entreveuen sobre el desert a la llum de la nit. Al voltant del subjecte s’expandeix una llarga llista d’espais que per a molts són simplement el no-res. Però per a Richard Misrach això no és cap problema. Recuperant l’essència de molts treballs de Walker Evans i la seva fotografia amb objectiu vernacular, aquest no res esdevé subjecte. Com si fos un model, Misrach retrata el desert amb totes les seves cares. I també els seus habitants: cactus, pedres, matolls en aparença secs i durs, però vius i de formes quasi d’un altre planeta. Aquesta absència de res d’interès es converteix en una font d’inspiració i vida en mans de Misrach, que de nit i amb un flash estroboscòpic, va posar llum a la foscor (perdoneu-me per la frase).

Per cert, m’encanta que Rebecca Solnit ha treballat fent textos i xerrades amb el treball de Misrach moltes vegades, tot un indicador de qualitat en el seu treball i com a persona.

Pia Paulina Guilmoth & Jesse Bull Saffire - Fishworm (2025)

Ja he comentat que la fotografia és autoreferencial, i en els últims anys encara ho ha estat més. Personalment, jo tinc una obsessió amb fer fotos de fotos. Tota aquella foto impresa fotografiada amb l’entorn on és presentada sempre em crida molt l’atenció. Les relacions generades entre l’espai i la imatge no solen ser gaire adients. Suposo que és per culpa de la influència de Moriyama i altres japonesos. Em puc imaginar que Pia Pauline Guilmoth (la meva fotògrafa actual preferida, parlaré d’ella en altres posts) i Jesse Bull Saffire també tenen un interès en quelcom semblant. Però en comptes de buscar on és presentada la imatge han buscat imatges impreses, les han extret del seu context i les han barrejat fent que es relacionin entre si en una nova seqüència.

L’origen de les imatges és variat, però afegeix informació molt valuosa a la sèrie. Van trobar una col·lecció de pornografia gai a les escombraries d’un polític local, diaris antics en cases abandonades, fotografies d’àlbums familiars, fotos llançades a la paperera o trobades en mercats de segona mà, revistes antigues, etc. Tot això passat per un sol filtre, una fotocopiadora que es van trobar el dia dels mobles (allà és un sol dia a l’any) sota la pluja. A tot aquest batibull van afegir fotografies fetes per ells amb càmeres digitals dels 2000 de vuit megapíxels.

Moltes d’aquestes fotografies ja haurien desaparegut si no fos per aquest treball. No contenien res d’interès per a la majoria de gent, i a través de la pràctica d’aquests dos artistes han trobat una nova vida. Potser no té gaire interès tampoc aquest treball per a molta gent, a mi personalment em fascina tant per la idea (que no és nova, en absolut) com per l’estètica. Caminant entre l’excentricitat i el mal gust de Gummo i un hiperrealisme que xoca amb les idees que tenim de la societat en que vivim és impossible que aquestes imatges em deixin indiferent. El llibre, per si us interessa, encara es pot comprar en la increïble editorial Void, d’Atenes.

Llegir articles en blogs personals sobre la IA dient que és una eina molt útil i no-sé-què em fa posar malalt. A les persones que escriviu aquesta mena d’històries ridícules: feu vergonya. Esteu menjant cul de les grans tecnològiques i poc més. Teniu fe però cap coneixement, i a sobre ens voleu vendre que en sabeu més que la resta o que teniu la clau de l’èxit: sou la representació humana de la venda de fum la IA, i per això us ha atrapat i la reproduïu. Sou exactament l’objectiu d’aquesta competició de veure qui demostra ser més imbècil, i us asseguro que esteu guanyant. Us penseu que la IA és una entitat supercomplexa, però sou com el vell que trobava un misteri en com funcionava el DVD mentre que el nen el programava sense dificultats. Però no vull escriure aquest article només per insultar, sinó per a també afegir potser una mica d’informació al debat.

Us explicaré la meva experiència personal. Treballo desenvolupant software i, per desgràcia per a mi i tots els meus companys, també treballo desenvolupant “AI first products” o el que sigui que signifiqui. Recordeu allò del “bio”, “eco” o qualsevol altra etiqueta de l’estil que feia vendre? Bé, això és exactament igual. A la meva feina tenim eines que fan el mateix (i molt millor) que la “IA” que hem desenvolupat, però ara la tendència és que tot estigui en un xat. Doncs tal com ens han demanat hem fet que aquestes eines estiguin accessibles al xat. Els clients flipen i diuen hòstia, quina eina més guapa la IA, però quan van a l’altra pantalla que fa exactament el mateix (de fet, millor) els hi sembla tot massa ordinari per a comentar-ho.

Amb els xatbots generalistes ha passat alguna cosa semblant, en comptes de buscar a Google i passar un minut discernint entre el que t’interessa i el que no, ara reps una informació en deu segons que no pots comparar amb altres resultats i que si no és el que esperes (perquè ja saps una mica del tema i entens que allò no té gaire sentit) t’embarques en una espiral de preguntes i respostes, i fins i tot acusacions (“això d’on ho treus??”, “Ai perdona m’ho he inventat tens raó”, etc.) amb una màquina. És com parlar amb una paret d’una habitació buida i esperar que retorni quelcom diferent de l’eco de la nostra veu.

Sent realistes això d’adaptar un programari ja produït a què sigui accessible en un xat amb la IA són poques hores de feina i ho tens enllestit. Una vegada fet, ja ens podem posar l’etiqueta i tots contents (clients i empresa). Però on afecta de veritat aquesta campanya de màrqueting i on comproves que ha funcionat molt bé és al dia a dia de la meva feina. Fa uns deu anys que programo, i uns cinc que reviso codi d’altres habitualment, i mai de la vida havia corregit tantes línies de codi que no serveixen per a res. És greu fins al punt que jo he deixat de programar molts dies només per a corregir codi escrit per la IA, ja que generava problemes greus de seguretat i rendiment. Això que la IA ens fa guanyar temps és una mentida gegant que no només s’han empassat tots els empresaris sense excepció, sinó que a més repeteixen sense parar.

Per política d’empresa jo he d’utilitzar la IA diàriament. Tinc un “agent” que suposadament ha de fer el codi per mi o ajudar-me bastant en les meves tasques. També suposadament usem els LLM més potents que existeixen, i paguem una pasta per a tenir-los. A més tenim cursos que han costat molts milers d’euros que ens han ajudat a saber exactament com funciona tot aquest merder i com fer que treballi de la forma més precisa i eficient possible. I amb tot i això no podria dir un sol moment que la IA m’hagi ajudat d’una forma ràpida i eficaç. Quan pot funcionar millor és quan s’han de copiar i enganxar fitxers canviant un nom, però fins i tot en aquests casos és tan lenta que ho faig jo més ràpid i m’asseguro no haver de fer correccions.

La inversió que s’està fent ara mateix en IA a la meva empresa supera en anys llum qualsevol inversió feta en formació i contractació. Això vol dir que si hi havia 100.000 € anuals que es podien convertir en dues persones noves contractades amb un bon sou, ara amb el mateix import tenim una subscripció de lliure accés a una IA que genera problemes constantment. Però evidentment això era un exemple, la realitat és que estem parlant de quantitats molt més grans, de desenes de milions d’euros invertits a vendre fum només a la meva empresa. És a dir, de centenars de persones que es podrien contractar amb aquests diners per a desenvolupar projectes interessants, que serien molt més hàbils que aquesta eina feixuga i poc precisa, que no sabrem mai quan funcionarà bé i que té costos molt més alts que les persones.

Que la IA generarà nous llocs de treball és mentida. La inversió feta clarament apunta que la major part del pressupost està destinat ara mateix a l’estètica, a l’embolcall del producte, i no als treballadors. Els que estem a dins dels negocis de la tecnologia ho veiem ben clar, el que diuen els empresaris i el que sentim els que estem utilitzant-la diàriament canvia completament.

No vull ni entrar en ecologismes, control social, seguretat en general, problemes de salut mental, venda de dades, problemes en l’aprenentatge, privacitat, recursos necessaris, escassetat de peces essencials per a la computació, monopolis, drets d’autor… la llista és massa llarga. Jo, amb aquest petit article, només volia dir que la IA és una merda com una catedral.

A Barcelona sembla que ens acostem a poc a poc a la primavera. Les herbes han començat a treure el cap, i això que no són conscients de quin món tenen per davant. No coneixen res més que aquell crostó de terra que pum!, de cop i volta ja no hi és, i ara un bri d’herba verda i brillant contrasta amb la terra negra.

Han seguit la crida del sol cap amunt, però també han parat l’orella al so de l’aigua en direcció contrària. Han fet arrels, contactat amb allò que els envolta, i han decidit si sortien o no. Al final han dit que sí a l’assemblea. I ara són desenes de petits caps verds brillants que em miren i si paro atenció de segur que els escolto i els veig moure les seves dues petites fulles, els cotiledons, icona de la vida, demostració de la força emmagatzemada en allò tan petit, aquell embrió anomenat llavor.

I si aquesta menudesa, aquest embrió de planta, té la força de mirar endavant i enrere sense gens de por, nosaltres hauríem d’aprendre d’aquesta senzillesa, de la més gran i humil forma de ser, de la simple existència sense floritures i necessitats més enllà del que és bàsic com la llum, els nutrients i l’aigua. Les vaig plantar amb decisió abans de pujar un cap de setmana a Sort. Era l’hora de començar el meu jardí d’herbes, tal com ens ha ensenyat Henry Beston. Vaig escollir sajolida i pastanaga silvestre. A l’altre balcó vaig agafar una petita mostassa silvestre de Collserola que ha arrelat prou bé i té moltes fulles noves.

Igual que el verd vital d’aquestes primeres fulles contrasta amb la terra, la terra i les plantes contrasten amb allò que ens envolta a la ciutat. El formigó, el no-res, l’absència de vida i la pol·lució constant. Observant-les podem arribar a oblidar que som en una xarxa d’edificis grisos, ens arrelem una mica també i fem del nostre espai vital quelcom una mica menys antinatural.

L’altre dia, en un bosc del Pallars ben nevat no s’escoltava quasi res, només el Sol. La seva calor fonia lleugerament la neu acumulada als avets que queia sobre més neu, flonja, suau. I semblava que el cop pogués ser estrepitós, però era com una ploma xopa d’aigua. Pffshh. I la neu s’escampava. Un so de gel lliscant sobre gel, molt curt i una branca gronxant. No hi havia ningú, el vent havia descansat una estona, així que la soledat i el silenci podien arribar a ser totals tret d’aquests moments.

Fins i tot els animals habituals com els ocells o els cabirols havien fugit de l’enorme capa de neu sorda, que emetia un so negatiu i ho atrapava tot. Un metre de cobertura que no només afavoria el silenci, sinó que també impedia l’accés a l’aliment. Volia veure alguna bestiola, i buscava i buscava, però no em trobava ni a mi mateix de tan absort que estava amb els últims arbres que podia arribar a albirar.

El bosc olorava i escoltava, entenia el meu objectiu de recerca. Els pocs animals que quedessin s’havien allunyat amb el so de les raquetes i la pudor de crema solar. Si has llegit a Irene Solà suposo que també ets de les persones que s’imaginen la por del cabirol quan sent la presència humana. Han passat anys i no em puc desfer d’aquest capítol a la meva imaginació.

El fred em punxava a les galtes vermelles i em feia recordar que encara queda hivern. Que el sol és dèbil, i que de moment, guanya el gel. Les llavors esperen, pacients, el moment correcte. A un centenar de kilòmetres més enllà no ho sembla i floreix l’ametller, però aquí encara no es pot plantar res, i la primavera, si s’albira, és durant les hores que el sol desfà una mica de neu. Pffshh.

He llegit “Ser naturaleza” d’Andrea Staid i m’ha encantat. A la llibreria Natura Llibres d’Alins, on també vaig comprar en el seu moment les llavors de sajolida i pastanaga silvestre, vaig aconseguir el llibre “Plantes medicinals de Catalunya” d’Ugo D’Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada i Joan Vallès. Em tenen vibrant per cada planta que trobo al meu voltant en cada passejada. La primavera va ser impressionant l’any passat, aquest sembla que també ho serà amb tanta pluja. Aprofiteu per sortir a sentir la natura i les fitocides del bosc, veureu que cada dia hi ha un paisatge nou!

The occidental world is so fucked up that it’s making the president of Spain seem like a good president. Even if the decisions of this government are pure opportunism, and if it fuels the game of polarization that all right-wing politicians started, the (leftist) international opinion seems pretty good about Pedro Sánchez and his government. But that’s what happens when everyone reads the headlines instead of the whole article.

Let me say this loud and clear: Spain is not an oasis of the left, and one of the reasons is the existence of the party that is in power nowadays. But that’s a long story that I can’t explain here. I’ll let the next elections show you a totally different face of this territory.

Anyways, Spain sucks, and PSOE (the so-called “socialist” party of Spain) sucks too. With this party in power, we had:

1. Several massacres on the borders or in the sea to not let migrant people enter the country while rich people get in through planes. Amnesty International is still asking for some answers for 30 dead and 70 disappeared (in the border??) on June 24th of 2022.
2. Prosecution of alternative leftist or anarchist political projects with several cases of infiltrated cops inside social movements. These cases were defended by a minister that has been accused SIX times by the European Court of Human Rights for not investigating tortures of police while he was a judge. This is the same guy that defends the previously commented massacres. Suspicious, right?
3. In the middle of a housing crisis, they gave LOTS of money to be able to pay the rents, and what happened? Oh, the miracle: landlords increased prices, and the result: rich people getting richer. It’s impossible they didn’t know, specially when so many of the known faces of the party are landlords. In general terms there’s a really bad management of the housing crisis just to protect landlords.
4. Corruption. Corruption is everywhere. All kinds of cases appear around the president, and yes, maybe many are created by a toxic political environment that lies to get votes, but many aren’t.
5. Spain gave all the power to Morocco to do anything they want with Western-Sahara, leaving the Sahrawi people totally abandoned (even more than before). Even worse, this was used to improve relationships between the two countries and make Morocco control the border so Spain does not have to do the dirty work. Colonialism and racism from a “socialist” government.
6. More externalized dirty work: they opened jails for migrants in Mauritania. These jails were paid for by the government, yes. And they will hold minors inside too, yes, something that can’t happen here (but it’s done in another type of prison for migrants called CIEs). So poor racialized migrants can’t enter our border, or they will be killed, prosecuted, brutally assaulted and/or raped, and if they survive, they will work like slaves for people that don’t want to pay taxes and won’t ever be held as criminals. The same government that allows this also goes to other countries to create cages so fewer people cross two borders and/or get in a boat that is a nearly certified death in the Mediterranean.
7. Bought military technology to Israel after advertising an arms embargo on that country. Also, a few years before, they sold a lot of military stuff to Saudi Arabia that was used to bomb Yemen.
8. Etc.

I could continue writing about this, but I just don’t want to. Spain sucks. PSOE sucks. Many think they are nice because they aren’t horrible fascists, but they do a lot of shit. And now let me show you some punk music from this country that promotes anarchy instead of lame social democrats. If Eskorbuto can’t be voted for, let me show you who should be the ones I would vote for.

LAMPREA EXPLOSIVA - Anarquía de Montaña

From the mountains of remote Galiza, here you have a band that I really love and that I have been following and known since we (them and me) were kids. We met after so many years of some Internet relationship in Galiza, in a squat in a very, very small town (it has… 10 houses?) in the middle of a natural paradise. I always had a special love for duos (PIÑÉN or CIEMO, for example), and LAMPREA EXPLOSIVA, with their already long history and their parallel duo band with the same two people that change instruments (GIUSSEPPE), was always a special one. They also manage their own label, Caracol Negro!

LAMPREA EXPLOSIVA are for punks that love Thoreau, Emerson and Walt Whitman, but also Emma Goldman, Quico Sabaté and Kropotkin. Not many anarchists understand the secret words of the beating heart of the forest, its natural processes, and the art of waiting and letting things grow. I always hoped they were a seed for more Galician youngsters to get their instruments and make noise until their ears bleed, but as far as I know, only they did something like this beautiful eco-anarchist project in the last few years. Maybe the other ones are so hidden in their mountains that their sounds are unreachable for me.

In this release, LAMPREA EXPLOSIVA has a first track “Unha forza de combate / Guía breve dos mustélidos de Galiza”, where they talk about another thing that I didn’t mention before about our government. Their support of extractivism in our own land, the elimination of natural spaces for touristic projects, the constant help for fucked up real estate businesses, or any other economic profit from natural resources. Nature battles against these aggressions in so many ways, but also there are many people that do so. Defend your forests, deserts, and seas!

https://caracolnegro.bandcamp.com/album/anarqu-a-de-monta-a

ARREST - Pobre i Perillós

An already classic band from Barcelona. They have been playing since the start of the previous decade, and their music and lyrics are amazing. If you’re into early 80s UK punk like the first few No Future Records releases this is for you. The band has members of TOTÄLICKERS, CRUZ, CRIMEN DE ESTADO and SIBERIA. They also have a fake band that is pretty funny called STOICHKOV. Sometimes I can feel like I’m a Barça punk too!

In this EP there’s an amazing track, “Mentirán” that summarizes pretty well some things I didn’t explain in the text of this column. The rise in the cost of living, evictions, and how it feels to be a poor person in this country. That’s why the name of the EP means “poor and dangerous”. The lyrics are translated on their Bandcamp page if you’re curious.

https://arrest.bandcamp.com/album/ep-7-pobre-i-perill-s

ROTURA - Al otro lado

ROTURA aren’t a classic from the city of Barcelona yet, but I hope they will be. Watching them play live is always beautiful, and I loved this project since the beginning. They do a powerful melodic punk, very political, and have really catchy songs that have stayed with me since the first listen.

I wouldn’t say that ROTURA reminds me of specific bands, but there’s always an easy comparison of the vocals with ELEKTRODUENDES, but don’t be fooled by these descriptions and listen to them! They sound very different in general terms. In my opinion, the lyrics of the songs are a big part of this band, and they also have them translated on their Bandcamp page. During the last year I’ve been listening to them nonstop. Also, they are in the Fediverse! The only band I know from here that has Mastodon and Pixelfed accounts.

https://rotura-punk.bandcamp.com/album/al-otro-lado

KIRATXA - Giza Ustelkeria

From Euskal Herria, this “new” band is bringing the noise to this column. I missed them and the “pomada” that Oscar always carries with him when they came to Barcelona, I hope I have a second opportunity!

Their raw punk sounds spit over nearly everything, from heroin to the military, from the countries that perpetrate a genocide that we all know to the bosses (“who doesn’t want to kill their boss?”). In the song “Mare Mortum” they talk about the amount of people who are left to die in the Mediterranean Sea while they are trying to reach the coasts of this horrible country.

https://kiratxa.bandcamp.com/album/giza-ustelkeria

DOLENT - S/T

Let’s keep the noisy sounds on; this Valencia band is SO good. One of my favorites from last year. It is a modern-sounding hardcore punk sung in Valencià created by some of the people that helped to release a lot of punk around here in the last decades. They are pretty fast, and I think the guitars have an effect that is too loud for my personal taste, but besides that, I like it a lot. I’ve played this so many times already! I wish I could have gotten the tape, but I’m always late, and it’s sold out now.

The track “Som l’amenaça” says something like “burn the flag, destroy Spain” (this is a free interpretation), which is all I want. In my opinion this band is a little gem produced in this area of the world that has been totally overlooked, but it’s worth a listen or two. You will like it, I promise! I hope they keep doing this band for so long.

https://polzedelamort.bandcamp.com/album/dolent-dolent

Quan era petit deia que el dia que tingués 30 deixaria d’interessar-me pel punk. Ara que ja he passat d’aquesta xifra penso que puc empènyer una mica més, fins als 35-40 potser. I fins i tot, en comptes d’un número, podríem dir que fins que el tinnitus no em permeti continuar sentint soroll infernal. Això, tot sigui dit, podria ser demà mateix.

La meva relació amb aquesta subcultura ha estat complexa i llarga, fins al punt que de vegades, en l’actualitat, no sé què m’aporta. Però mai he volgut que els núvols negres de l’amargor i les males experiències m’enduguin cap a una posició de punk que odia el punk. És una relació habitual en la gent d’edat més avançada de l’escena amb el present d’aquesta, i sempre m’he negat a representar aquest paper. Abans em dedico al tecno o a col·leccionar sobres de sucre.

Com us podeu imaginar pel títol de l’article, els últims anys la meva biblioteca s’ha omplert de quincalla punk. Hi ha de tot: llibres, revistes, fanzines, discos, octavetes, flyers, entrades (sí, entrades!), cassettes, cd’s, art original, cintes vhs, làmines/pòsters, fotos… i de segur que m’oblido d’algun format documental del qual en tinc quelcom punk. Entre totes aquestes merdes que ocupen espai, pesen, i que patiré el dia que m’hagi de fer una mudança, voldria destacar una: la mítica MAXIMUM ROCKNROLL (MRR).

Aquest fanzine amb aspecte de revista professional va ser durant molt de temps el fanzine punk que s’havia estat publicant durant més temps de forma ininterrompuda. L’any 1982 van començar a publicar-lo i no van parar fins al 2019! Si un dia el teniu a les mans podreu comprovar la quantitat de feina que hi havia darrere d’aquelles pàgines que s’editaven cada mes des d’una casa-museu de San Francisco. A casa nostra, a Barcelona, el compràvem a la Rosa de Foc o en alguna petita distri que hi hagués en un concert.

El 2017 vaig tenir la sort de poder anar de gira pels Estats Units, i vam acabar a la casa de la MRR, on s’acumulaven desenes (potser centenars?) de milers de discos i tota mena d’elements produïts pels punks de tot el món. Tothom que treia un disc enviava una còpia allà perquè tingués una review. Una desena de persones feien torns per agafar la cubeta de discos arribats feia poc, s’asseien, els escoltaven, escrivien les seves valoracions i marxaven. Després eren publicades en format físic al fanzine, juntament amb entrevistes, columnes, còmics, fotoreportatges, scene reports (articles per a conèixer l’escena punk d’una àrea geogràfica concreta)…

Potser estic desmereixent una mica tota la feina darrere aquestes MRR mensuals, però els números especials em fascinaven. L’especial d’art del 2016 encara és, avui dia, una forma d’inspirar-me quan no sé què fer per a un cartell, portada o quan vull dibuixar en general. Conté entrevistes individuals, converses entre diferents punks que fan art, es van comissionar obres originals de portades de discos refetes per punks, i per acabar-ho de tancar tot Olivia Gibb va fer tot l’art de la portada, contraportada, títols i maquetació. La podeu trobar, com tantes altres MRR a archive.org.

Sense sortir del tema MRR encara que ho sembli, volia parlar-vos dels meus inicis a la fotografia. Vaig descobrir la fotografia analògica a través de Tumblr, però no va ser fins que vaig comprar un especial de fotografia de la revista d’skate Kingpin que vaig entendre que jo també podia fer fotos analògiques. Els començaments van ser una mica a cegues, sense saber ben bé què fer, però en no gaire em vaig adonar que em venia de gust fer fotos de concerts de punk. Evidentment, com a bon nerd, vaig començar buscant entre els fotògrafs dels àlbums dels vuitanta que m’agradaven, i no vaig trigar a arribar a Murray Bowles.

Bowles va publicar una edició especial de la MRR molt important (tot l’important que pot ser, que no és gaire) per aquest sub-sub-gènere com és la fotografia de concerts de punk. L’any 1987 aquest fotògraf ja havia vist tot el que calia per a fer una recopilació de fotos de les millors bandes de l’època. Algunes han arribat a ser molt conegudes, com la de GBH, la resta potser ja no les recorda ningú. De totes maneres Bowles va ser una gran inspiració per a mi, d’alguna forma em va ensenyar com s’havien de fer aquestes fotos, com les feia ell estava “bé” i si no seguien aquest estil estaven “malament”.

Són formes d’organitzar la ment molt senzilles per a començar a fer un projecte tan artesanal com un arxiu fotogràfic analògic. En la mateixa gira de 2017 vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig saber que era ell. Estàvem tocant en algun lloc de la Bay Area, i hi havia un senyor fent fotos al concert molt agradable. No li vam prestar cap atenció. L’endemà, quan sortíem amb la furgo cap a la següent ciutat ens van enviar unes fotos de nosaltres tocant i… eren de Murray Bowles. Vaig voler que se m’empassés la terra. Bowles va morir el 2019, igual que la seva estimada MRR, i jo em vaig quedar sense presentar-me a una persona que m’havia canviat la vida.

Uns anys més tard, a Berlín, vaig passar per Statik Shock Musik, una botiga mítica de discos punk. Tenien un exemplar de l’especial de Murray Bowles a la MRR, però no tenia preu. Vaig demanar quant costava amb por, de fet, vaig dir “quant costa? encara que crec que no tinc per pagar tant…”. Em van mirar incrèduls amb cara de “ningú vol això, que vols dir?” per a contestar-me que tan sols costava 5 €. No m’ho podia creure, vaig pagar amb por de no haver entès el preu, semblant al dia que vaig aconseguir una xupa de cuir ben punki a l’Humana per 2 €. Però això és una altra història. Si voleu, també està a archive.org

Ara que la MRR ha mort en format físic (segueix a la web pràcticament només amb les reviews i la ràdio i tenen Mastodon), als que ens agrada tocar el paper de mala qualitat hem de continuar buscant fanzines que ens aportin una mica de plaer a la vida. Una de les publicacions més originals que he trobat els últims anys, encara que molt esporàdica, és la de Shiva Addanki, cantant i guitarra de la banda Kaleidoscope, guitarra de Tower 7 i bateria de Destruxion America. Encara que costa de trobar i he acabat distribuint jo mateix unes petites quantitats de les seves edicions Europa, és una meravella editorial.

Els seus fanzines contenen una ferma crítica política, un apropament a l’anarquisme des d’un recordatori del colonialisme imperant. La seva estètica tan pròpia és segurament recollida de la influència de l’art polític de premsa i cartelleria de principis de segle (com a exemples tenim Helios Gòmez o les revistes Mother Earth de l’Emma Goldman). També em sembla interessant la seva evident relació directa amb la fotografia, que l’adapta al seu traç i és utilitzada per a il·lustrar de forma més realista. A més, les eleccions de colors i els textos encastats en les seves obres generen una relació de forces que impacten directament en qualsevol que el llegeixi.

En general, una veritable joia que val la pena fullejar però també llegir atentament per a conèixer una mica més dels patiments de les societats no occidentals, o de com les nostres societats perpetuen el colonialisme arreu del món.

Comença a moure’s l’engranatge que ho esclafa tot. Si ara mateix sortís un/a president/a demòcrata, retornaria a Maduro, demanaria perdó i trauria les mans del petroli de Veneçuela? Ho dubto molt. Igual que cap nou dirigent rus retornaria el Donbàs ni cap dirigent israelià, fins i tot dels mes progressistes, retornarien terres als palestins.

El que vull dir és que no hi ha marxa enrere i ara, en un món on pocs actors tenen tant de poder i la resta els hi deuen molt, els organismes internacionals han quedat obsolets. Impera una total impunitat. Ara ja sabem què poden fer sense cap por: qualsevol cosa a qualsevol lloc del món. La megamàquina és el motor, l’estat supranacional la seva forma. A partir d’ara veurem una constant amenaça a la vida [volia escriure les llibertats individuals, però aquestes ja s’havien de defensar] per mantindre l’economia de les superpotències.

Molts asseguren que el capitalisme està desfent-se. La frase enganya, jo no tindria valor per a fer aquesta asserció d’aquesta manera. Podem veure clarament que és un pacient terminal, però aquest estat de desfeta pot allargar-se centenars d’anys sense cap problema. Allò que abans vèiem decaure en pau, ara ho fa entre bombes per a assegurar el poder del capital.

Com una capa llefiscosa la vida goteja al nostre voltant. Ens han donat un temps determinat, les hores van passant i les Moires trenen el fil de la vida fins que el tallen. Tota la humanitat ha rumiat sobre aquesta qüestió que potser avui dia ja no ens desperta gaire passió. Tres dones filadores, la mort com a personificació en fosca segadora d’ànimes i els memento mori de la pintura flamenca. La mort és tabú, i encara que tenim un problema greu a la nostra societat amb temes com el suïcidi sembla que no es vulgui parlar d’això.

Vivim a una era atabalada, on no hi ha cap mena de descans i per descomptat no hi ha gaires conclusions perquè no es valora el temps per pensar. No sé si això és generacional, però em fa la impressió que ens ensenyen a buscar solucions a efectes i no a causes. Potser és la manca de temps. Hi ha generacions senceres acostumades a un ritme de vida trepidant que també generen noves formes de pensar adaptades a les seves possibilitats; és a dir, amb temps limitat. La mort, en una era cientifista i de recerca d’idees útils queda apartada, ja que pensar en quelcom que passarà per molt que t’hi capfiquis s’ha tornat un acte de la més gran absurditat.

I tot això em porta pel raval de la vida de Federico García Lorca, poruc com ell sol. Ell temia a la mort, la seva carn podrida, tot un procés fastigós i a la vegada inevitable. La temia tant que se l’imaginava dia si dia també fins al punt de tenir certa reverència per aquesta situació que només passa una vegada a la vida. La gent s’imagina el seu casament, el naixement del seu fill, la festa que es farà després i el goig amb què brindaran, ballaran, es besaran, faran l’amor, cantaran amb amics, riuran i, borratxos, perdran el seny en la seva felicitat. Però això pot passar més d’una vegada, qui sap quantes! García Lorca en canvi s’imaginava el seu funeral. S’estirava al llit amb el seu millor vestit, amb les mans reposades sobre els budells i deixava que la seva imaginació fes la resta. La carrossa, els cavalls negres, el xofer amb el seu posat serè i la comitiva. Ploraran o riuran? Tant se val, el seu cos serà embalsamat amb un vestit nou, el taüt de feltre color sang l’abraçarà i al voltant les flors fresques, regalimant aigua afruitada li retornaran la vida que li falta.

Jo no m’imagino el meu funeral perquè soc producte del temps al qual visc. Però m’agrada pensar que soc en Federico per un instant, posar-me a la seva pell i sentir la sang bullir d’excitació en recrear els càntics que li entregarien tots els cantaores, seguiriyas dels sentiments més profunds, saetas com brams de cérvol dient adeu a un amic que sempre ha estat, encara mort, donant-nos alegries. Federico va demanar a la germana d’en Dalí, l’Anna Maria, que li fes una foto posant mente cavil·lava sobre el seu final. El dia que va ser assassinat sense funeral, sense rastre de vestits nous o gent plorant la seva ausència la fotògrafa va amagar les imatges. Si el seu destí va ser trist, pitjor era observar aquesta cruel ficciò una vegada mort.

I hate this kind of lists, but I’ll do it for The Counterforce. I do not always discover the music of the current year, many times I find it too late. And I can’t say I really loved albums I listened a couple times if they were released in December (or discovered at the end of the year). Also, I forget about music I discovered in January!

How can you do this in a proper, relaxed way? I just can’t. It stresses me out to decide whether an album is better or not, but I definitely enjoyed some albums and bands this year and I hope this list puts them all together.

• SÖT - Crema-ho Tot
• DESTRUXION AMERICA - Gritos Norteño
• LAME - Lo que extrañas ya no existe
• SAYÓN - Demo 2025
• LAKRA - S/T
• KALEIDOSCOPE - Cities Of Fear
• MERCY - EP
• AYUCABA - Operación Masacre
• UNIDAD IDEOLÓGICA - Choque Asimétrico
• RIPCORD - Damage is Done (the reissue in LVEUM)
• ZYFILIS - Don’t Fear
• TÀRREGA 91 - Ckaos Total

I also would like to say that I listened to LIFELESS DARK’s “Forces of Nature’s Transformation” mostly this year, and it’s an amazing album. It doesn’t matter when you read this, it will still be a great album. And same for LUMPEN’s “Exterminación”! A proof that this already veteran band will be a classic from the rotten city of Barcelona.

Una biblioteca marginal és el ball on els llibres s’alliberen dels prejudicis. Aquí no hi ha gaires novel·les, i les publicacions esgarrapen els marges i contaminen les convencions. La marginalitat és verinosa, però també molt atractiva. Però no ho oblidem, la història del llibre sempre ha portat a sobre els noms de grans marginats, i l’afició per la seva lectura o col·lecció també agrupa molts d’aquests personatges.

De fet, parlem de llibres, però no és una altra convenció del que hem de trobar a una biblioteca? En una com la que es presenta avui també conviuen autopublicacions de tota mena, edicions manuals, cartes, revistes, fanzines… no és el bon gust el que marca aquestes prestatgeries, sinó potser més aviat el contrari. No cal entendre tot el que és publicat, i fins i tot a vegades els ordres establerts per gènere o nom de l’autor/a tenen poc sentit. L’afinitat d’aquests títols és relativa a qui us els presenta, no a cap entitat acadèmica, i així podem fer de les mostres d’aquesta biblioteca una nova obra.

Aquesta biblioteca marginal és la meva pròpia biblioteca, la d’un altre marginat. Per alguna raó em va interessar la fotografia fa uns anys i ara tinc una bona quantitat d’elements en aquest arxiu, així que els vull ensenyar. Per a fer-ho vull pensar-ho bé, anar a poc a poc, i de fet aquest primer pas m’esfereeix, ja que sé que de segur trobaré millors paraules en el futur. Però hem d’obrir el camí en algun moment si volem arribar enlloc. Dit això, comencem!

Tadao Mitome - Records of Revolts 60-70

6a edició, publicada al 1974.

Preciós. Un regal d’aniversari que em vaig fer a mi mateix. Quin goig de fotografies, i quin goig d’impressió. No puc assegurar-ho, però diria que la tècnica s’anomena gravat al buit en català (huecograbado en castellà i gravure printing en anglès). És molt típic de les publicacions fotogràfiques d’abans dels anys noranta. En aquest procés la tinta és abundant, i les taques són fosques i profundes. No dubtaria a assegurar que ha ajudat moltíssim en generar l’estètica de la famosa revista Provoke, i aquest conegut are-bure-boke tan japonès. Quan s’imprimeix així, qualsevol boira sembla sorra, i la textura és fins i tot una característica tàctil de la mateixa pàgina.

Mitome és un dels fotògrafs de la rebel·lió japonesa. Estudiants, camperols, obrers cansats, tots són representats en acció. Ataquen a la policia, s’agafen en la protesta, mostren condol davant de la pèrdua de companys i companyes… la lluita revolucionària que va viure el Japó en una de les seves millors mostres.

Tal com podreu deduir del títol, el llibre explora un rang d’anys bastant ample que permet mostrar les lluites del zengakuren, l’exèrcit roig japonès, la lluita contra l’aeroport de Narita (la lluita de Sanrizuka), i molt més. Aquesta època acaba abruptament als anys setanta amb el final generalitzat de la lluita armada d’esquerres que s’havia estès pel món després dels seixanta-vuits. Igual que a altres llocs triomfen les socialdemocràcies, els pactes entre sindicats majoritaris i partits, i el partit comunista i el socialista o els sindicats anarquistes abans tan nombrosos queden reduïts a res.

Això sí, al Japó queda una història fascinant (i aterridora) de segrestos d’avions, bombes, aliances, per una banda, amb Palestina i per una altra amb Corea del Nord… per a saber més us recomano moltíssim el llibre “Japó Roig” de Ferran de Vargas.

Per cert, al Japó també van quedar unes restes d’un academicisme marxista impensable en altres llocs. Aquestes petites taques del teixit universitari s’han anat expandint i en l’actualitat pensadors com Kohei Saito publiquen llibres venuts en xifres de centenars de milers d’exemplars.

“L’electrificació és necessària” ha dit un reporter avui a TV3, parlant d’una nova planta d’assemblatge de bateries de Seat. No voldria desaprofitar l’ocasió per a respondre amb una frase escrita fa més d’un centenar d’anys: “els homes s’han convertit en les eines de les seves eines”, firmada per Thoreau en una entrada dels seus diaris.

La nova evolució de l’automòbil no m’ajuda a creure en cap futur verd. El destí elèctric en cap cas em sembla proper a cap concepte ecològic: augmenta l’extractivisme, perpetua l’imperialisme blanc que destrossa vides i embruta allà on s’extreu la matèria primera, planteja problemes més complexos que no s’aborden com el reciclatge d’aquestes bateries, i necessita fonts d’energia elèctrica que tampoc solen ser gaire amigables amb el medi ambient en molts aspectes.

Continuem treballant per l’eina, i no perquè sigui necessària, sinó perquè l’eina vol subsistir. Alguns s’han encarregat que aquest desig sigui concedit, i la resta, sense plantejar preguntes, han seguit el camí. L’eina ja té estructura física, carreteres, sistemes de conducció, legislació, fins i tot és l’excusa de molta de la vigilància tecnològica desplegada per l’estat.

L’eina és omnipresent i intocable. La tècnica és la seva llei. L’humà no la necessita ja per a viure amb menys esforç, sinó per a continuar treballant sense parar o per trobar una excusa en què gastar els diners en una vida d’un tedi interminable.

Ha mort Martin Parr. Fa molt que no penso en ell, però quina llàstima més gran no haver-lo vist mai en persona. No sé per què ens passa això. Voler veure algú que és viu per si de cas mor, diria que és d’allò més sociòpata. Imagina que vas a un acte on hi ha aquest personatge mític que et fa curiositat i et pregunten. No, res, jo he vingut per si de cas. Que ja està gran, que d’aquí res la palma, que ho diu tothom que l’has de veure abans que mori. Etcètera.

És cert que de Parr no tenia aquesta idea desbloquejada fins que no ha mort. Vaig intentar anar a unes “masterclass” que va fer diria que al MACBA fa uns anys, però eren molt cares. Moltíssim. No us mentiré, el vaig engegar a la merda quan vaig veure el preu. Ja m’ha passat amb més d’un fotògraf i és una pena. Aquest com a mínim era part de la història de la fotografia, que hi ha d’altres que demanen molt més per una paella a casa seva i la seva obra és més que dubtosa en molts aspectes. Qui està en aquest món ja sap de qui parlo.

Però sortint d’aquest jardí que m’he ficat jo sol, qui sí que vull veure abans que mori i ho tinc molt clar és Werner Herzog. No sé si ho aconseguiré, però la meva obsessió amb ell frega la insanitat. Sé més coses d’ell que d’algunes persones properes, i ha fet algunes xerrades els últims anys per Barcelona, però mai he arribat a temps per agafar les entrades. M’encantaria escoltar aquest accent tan particular en persona, amb el seu to hipnotitzant. Vull que Herzog sigui el meu oracle, que em reveli els secrets de la vida, allò que viu sota les capes més avorrides de l’existència.

Com Herzog, hi ha persones que tenen una mena d’aura especial. La Patti Smith igual. Va visitar la ciutat fa poc, però em fa una mica de pal el format dels seus concerts actuals. M’encantaria sentir-la parlar només de literatura, de les seves obsessions que calen a tot allò que publica. Que vol parlar de Rimbaud, Walt Whitman o de Thoreau durant deu hores? Jo contentíssim d’escoltar-la. I si vol parlar de la seva vida també, que no és poca cosa.

Hi ha més gent que voldria veure en persona, però no sé si faria gaires esforços. Margaret Atwood, David Graeber (EDIT: sembla que ja és mort), Alec Soth, o Rebecca Solnit. I que m’hagi quedat amb ganes de veure n’hi ha molts, moltíssims, però diré quatre: Lemmy de Motörhead (tocant, no parlant que de segur feia fàstic), Ursula K. Le Guin, Mike Davis, i finalment Jill Freedman.

Hi ha vegades que m’he trobat amb gent que admiro sense voler, com quan Murray Bowles, un fotògraf del qual ho vaig aprendre tot sobre fotografia a concerts, va estar en un concert que vam fer a Califòrnia fent fotos. El problema és que em van dir que era ell quan érem de camí a la següent ciutat. Pocs mesos més tard va morir. També vaig trobar-me una vegada a J Mascis a la sortida d’un Primavera Sound. Estava demanant polsera i targeta als que sortien i en la dèria per demanar a tothom esquivant als seguratas no em vaig fixar a qui em dirigia. Em van dir “we are artists!” i vaig necessitar 10 segons per adonar-me que acabava de demanar entrar gratis a J Mascis i la seva família. Molt fort. Després em van intentar relacionar amb una trama de revenda d’entrades, però això és una altra història.

En resum, que quina llàstima la mort de Martin Parr. D’ell he après molt del que sé de fotollibres, i crec que molta gent també ha pogut aprendre dels seus textos, xerrades i exposicions comissariades. Mentre la seva fotografia queda emmarcada en una nova branca del pop art tardà, abraçant el souvenir de llibreria de museu, tota la resta de coses que va fer són històriques. I no ho dic perquè les seves fotos no siguin bones, el context social en el qual vivim ha fet que no les pugui ni veure, però són molt bones. Per cert, les fotos de la platja les va fer també quasi a la vegada Carlos Pérez Siquier, o potser abans. Val la pena donar una ullada a les sèries d’aquest fotògraf que també va morir fa quatre anys.

Nurse in Atlanta, 2017.

Nurse in Atlanta, 2019

The powerful feeling after a good punk show is undeniably one of the best feelings you can have. This previous month I went to some shows that I enjoyed a lot, and I returned home a few times thinking that punk is amazing. Mostly I saw friends live, which is even better, some in projects I didn’t know or that are just new.

Life is strange, and maybe even more so in our little punk corner. One day you’re meeting some punks for a few hours, maybe staying at their house or playing together somewhere in the world, and after a few years with no knowledge of each other, you meet again and it’s like finding some good old friends. This is what happened with NURSE a few days ago. We played together (I believe they even put on our show) in Atlanta in 2017 and stayed with them. Then in 2019 we were so lucky to play again there with them, and finally now, in 2025 they played in Barcelona (in my neighborhood!). I do not need to convince you that the show was amazing, they proved it everywhere over the last nine/ten years!

I was so excited to see NURSE and mildly curious about local bands. It was not the best day for me, I was kinda nervous, and I was ready to stay at the door the whole show. Well, that’s exactly the opposite of what happened. Besides seeing all the bands, I was IMPRESSED by SÖT. I love to see people that have been part of many other projects for years doing a band that sounds as big as this one. Their sound was perfect for a melodic punk act, and there was even a MASSHYSTERI cover (and another one of THE CURE I think?), so you know what’s the deal.

The next day I went to see the Berliners TERMINAL FILTH and SPEED KOBRA with their heavy crust at Blokes Fantasma, a classic punk squat from Barcelona that is at risk of eviction. They also played with SAYÓN (read review) and OFENSA. I wasn’t able to see OFENSA because I was talking with friends I haven’t seen in a long time, but SAYÓN did an amazing job. I think it was the best show I saw of them. After them, TERMINAL FILTH delivered tons of heavy sounds that smashed our heads. It was magic, I couldn’t believe how good this band was. Then SPEED KOBRA finished the job with another demonstration of musicianship and powerful vocals.

A couple weeks later DISAFFECT also visited our city! Again at Blokes, a perfect place for a punk show. These legends from the 90s still deliver an incredibly powerful anarchopunk, and I would say that more than a hundred punks went to see them on a weekday. It’s beautiful to see how different generations get together to enjoy punk! I left the venue thinking how beautiful this community is, how great it is that someone who started to play in the 90s can still come to Barcelona in a total DIY way, with the same passion after more than 30 years.

As you can see (or read), we had a lot of fun lately over here. I recommend you to listen to all these bands and support them if they come to your city (they will, I’m sure about it)!

SÖT - Crema-ho tot

SÖT is a new band with members of PÖLS and NAFRA, with mostly all the members from Almacelles or Lleida, if I’m not mistaken. You should check Almacelles on Wikipedia and then keep reading this. They have bands there, record their music, started a social center, publish easily the BEST punk fanzine in Spanish/Catalan that exists nowadays (SILENCIO TÓXICO) and are the nicest people on Earth!! These are things you don’t expect from a town of around 7000 people.

The Spanish scene had many melodic punk acts like this one in its history. There’s examples like ELEKTRODUENDES and the more recent ACCIDENTE, but the list is so long. As many other punks from Spain I was also influenced by those sounds and lyrics. SÖT is a new take on that style, a bit more darker, sometimes it could be classified as post punk. Their musicianship is excellent, from vocals to drums everything is where it should be.

After a few listens of the LP the melodies of the vocals got stuck in my head, and some lyrics started to come to my mind in random situations. I love the compositions, I feel like every song has new details in every listen, and they put a lot of effort on making this a perfect album. I kinda feel like this band will be big as soon as they start to tour and release more music of this quality!

https://sotpunk.bandcamp.com/album/crema-ho-tot

NURSE - S/T (III)

Referred as III in their own bandcamp page but as “Nurse” in State Laughter Records page, I do not know what’s the real name of this release. Anyway, this is a pure NURSE record, very modern sounds, mixing some kind of goth vibe with what I see as a big influence from 00s/10s NYC punk, but I may be totally wrong. NURSE have been doing this kind of sounds for a decade, they probably are writing music in their own style already.

The references could be multiple, but think about weird hardcore. DIE KREUZEN, some CRAZY SPIRIT, certain YDI parts, etc. You know what I mean, right? Well if you don’t, just listen to the damn album!

Along the tracks I can hear rugosities, textures, changes and a very great production in the whole album. I love the drums and bass, they give a solid presence to the music with a very specific tone for the second, a flavor with big personality. But what amazes me the most are the guitar licks, that escape of the classic power chords played as fast as possible. Combined with the bass and the dark growled vocals they take you to a very dark place.

I hope this band keeps writing music and touring for so many years, it would be a pleasure to listen to them for another decade (if we are not totally deaf by then).

https://nurseatl.bandcamp.com/album/iii

TERMINAL FILTH - Traces Towards Oblivion

When you listen to TERMINAL FILTH you have to be prepared for long songs. But that kind of songs that are a good trip, with parts that evolve in total different passages. Use this music to take that train, metro or bus in the morning in the way to work: I promise you will want to kill everyone in that shitty workplace without a single drop of coffee. These Berliners are masters of the sounds they deliver, they control precisely the timings and how every sound should be in its correct place. Of course we are talking about a crust band, maybe nearly death metal one, or just a stenchcore band that could be already a classic with their own style.

Traces Towards Oblivion is an amazing release, and since I’m not even close to an expert of these sounds I will let you decide which are the influences. If albums were wine I could recommend you to take this one with a bit of HELLSHOCK, BOLT THROWER and DEVIATED INSTINCT. But that’s just my opinion and albums are not wine, so do whatever you want to. Their live show here was incredibly good, making this album be on repeat in my mp3 player. This is a must for anyone into this genre. Really. Listen to it. Please.

https://terminalfilth.bandcamp.com/album/traces-towards-oblivion

Vaig anar a Nova York amb vint-i-dos anys. Portava una motxilla, un telèfon que es va espatllar quan vaig aterrar i una quantitat de diners que estava entre els dos-cents i quatre-cents euros. Una part que ja havia gastat en l’habitació provenia de l’ajuda de ma mare. La resta de quasi un any fent pràctiques a una empresa que pagava menys de dos euros l’hora en negre. I amb aquest capital havia de comprar instruments, un mòbil nou, menjar i l’estada a Nova York d’una setmana. I rodets per fer fotos. Després arribaven els meus amics i primer me n’anava de gira amb una banda i dues setmanes més tard aniria amb una altra durant un temps aproximat d’un mes. Si no tenia diners després (que no en tindria), ja em buscaria la vida.

Com ja he avançat quan vaig arribar el mòbil va deixar de funcionar. Durant tot el vol no em carregava més d’un u per cent la bateria, i tal com el desendollava fonia a negre. Ja us podeu imaginar com va ser arribar i estar quasi dues hores atrapat a l’avió (que ja no em permetia carregar), a les fosques sota una tempesta de mil dimonis. No podia llegir, ni anar al lavabo ni res. Estava molt nerviós. Sortir de l’avió tampoc va millorar el panorama. M’esperaven dues hores de cua per al control de passaports. Seguint les instruccions dels viatgers més entrenats no havia dormit en tot el vol per a poder fer-ho en arribar, i així no deixar que m’afectés tant el canvi d’hora. Però em vaig trobar en un laberint humà sense saber ja on mirar, pixant-me a sobre, en una cua interminable a les nou i les deu de la nit que eren les tres i les quatre de la matinada de la península.

Mai havia travessat una frontera com aquesta i sabia dels perills que comporta. Vaig esborrar tots els emails (jo havia organitzat gran part de la gira), grups de whatsapp, fotos en les quals sortia tocant, no portava cap objecte que pogués identificar-me com a músic… Per tocar a l’estranger has de demanar un visat d’artista, i jo, lògicament, no en tenia perquè tampoc guanyo diners tocant. Et poden fer fora del país uns quants anys si s’adonen que estàs anant a tocar. M’havia disfressat de turista: jersei blau amb el coll de la camisa blanca sobresortint, uns pantalons de sarga beige i la càmera penjant del coll. Anava cagat de por recordant a altres persones que les havien fet enrere per haver-se deixat informació a Internet, o per portar un excel al mòbil. Quan toques fora sempre has de recordar: ets un turista, has de tenir una reserva d’hotel feta per les primeres nits, portes diners en efectiu, contracte del teu lloc d’origen, si tens una assegurança l’has de portar impresa… i no fer com que no saps anglès perquè et posaran a algú que parli perfectament castellà i encara serà pitjor.

Però per sort tot va anar com la seda, quasi ni em van mirar i em vaig sentir idiota per tant sofriment. Deixar enrere el control policial tampoc va ser una millora substancial en la meva vida, més enllà que poder anar al lavabo lliurement. Encenia el mòbil deu segons per a connectar-me al wifi de l’aeroport i mirar una informació concreta i el tornava a apagar. No sabia on era. Ni com s’arribava al centre, ni la diferència entre Queens, Brooklyn o Manhattan. Tampoc sabia quin metro, bus o que havia de buscar: tota la meva estratègia era arribar i connectar-me al wifi de l’aeroport. I això clarament no estava anant gaire bé. Per sort vaig trobar recomanacions ràpides preguntant i vaig poder agafar un metro cap al meu destí: Chinatown, a Manhattan.

Quasi dues hores més tard vaig arribar a la pensió horrible que m’havia pogut pagar per $20 la nit. Només veure la porta vaig entendre el preu. Gairebé no podien avançar dues persones pel passadís de les habitacions. Si et fixaves bé hi havia restes de paneroles a tot arreu, els banys compartits feien molt de fàstic i si deixaves a terra la motxilla quan entraves a l’habitació no es podia tancar la porta. De fet, dir-li habitació és una mica agosarat. Podia escoltar fins i tot la respiració dels meus veïns, el paper de les parets estava florit i a punt de caure, i jo crec que se sentien rates per tot arreu. Però encara em faltaven uns dies a la ciutat per saber amb certesa com sonen les rates. Em vaig estirar i vaig dir per a mi mateix “benvingut a Nova York”.

Els següents dies van continuar entre el caos i la misèria. Vaig aprendre a utilitzar un quadern de viatge per a fer els meus plànols que em portarien fins a cert museu o una tenda. Uns croquis cutres fets en un paper fent servir un mòbil endollat a la meva mini-habitació era l’únic que tenia per a poder sortir i saber com tornar. No tenia quasi per menjar, així que m’alimentava de porcions de pizza d’un dòlar. Em vaig refredar (feia molt de fred) i robava el paper dels lavabos per a tenir com mocar-me. Vaig anar a un concert i em van obrir el cap com quan obres una llauna de llenties i regalima el brou pels dits. Igual però tenia sang per tots els braços, era com un malson. Em vaig mig desmaiar i vaig tenir la sort de què un parell de persones em van ajudar molt; entre l’apatia general vaig trobar una mica d’humanitat i germanor. La pèrdua de sang em va fer una mica més imbècil que de costum i no podia parar de riure.

I rient i sagnant van passar els dies. Al final van arribar els meus amics. Vaig aconseguir instruments just a temps, encara penso en aquell baix Squier Jaguar, de la pitjor qualitat però molt bonic. Era vermell fosc o com diuen allà, crimson red. Vaig fer dues gires que són de les coses més importants que he fet a la vida, en un 2017 que ja el sento molt llunyà. Vam creuar dos deserts, visitar les dues costes de Nord Amèrica i part del midwest. Vam entrar a Canadà amb tot el merchandising posat per a que ens deixessin passar per la frontera. Vaig conèixer gent de tot arreu, projectes polítics, musicals… I també vam tenir moments de màxima misèria, com quan ens van deixar tirats a Los Angeles i vam dormir al passadís d’una casa on hi havia una festa i la gent ens havia de trepitjar per anar al lavabo. Allò va ser pitjor que tenir el cap obert a Nova York. Ara tinc un trau on ja no hi ha cap mena de recobriment capil·lar. És un bonic record d’uns anys frenètics. Un altre dia us explicaré com vam fer una volta sencera d’un mes als EUA amb una furgoneta que es considerava robada.

Lawfare. Quina paraula. La guerra contra la política, la judicialització de la política, la politització de la justícia. Hi ha qui diu que pateix lawfare, i és ben possible que sigui cert. Hi ha moltes evidències d’aquesta pràctica ara mateix a l’estat espanyol, i compro la retòrica del senyor Sánchez de què existeixen pseudosindicats que es querellen, pseudomitjans que es fan ressò de la causa, i jutges que la treballen perquè arribi a tenir un impacte real. I sí, fan molt de fàstic. Però no ha estat aquest mateix partit el que ha finançat el lawfare contra la política no parlamentària?

Com és ben conegut els últims anys s’han anat destapant una sèrie d’infiltrats policials en espais polítics anarquistes, comunistes, independentistes, sindicats d’habitatge, etc. L’espectre és tan ampli que afecta a tot allò que anomenem moviments populars. Aquests infiltrats no actuaven sota investigació judicial, sinó que, en la meva interpretació personal, ampliaven llistes de noms mentre buscaven algun lloc sucós on ficar-se. Un treball purament polític, ja que no hi havia cap prova o sospita d’il·legalitat que pogués generar aquestes investigacions. És a dir, hi havia una motivació ministerial i no policial.

El PSOE i les seves filials han jugat el joc de les infiltracions, i han donat eines per a la difamació de mentides de tota aquella política no parlamentària, ja que mai han donat respostes reals sobre aquestes investigacions. De fet, les validen i podem estar segurs de què continuen existint. Amb les okupacions han trobat una altra estratègia: que un cos tècnic validi que un espai no és habitable o que potser no es pot utilitzar per al públic. Amb l’excusa del risc d’incendis o problemes estructurals d’un edifici, sempre exagerats i molt poques vegades realistes, s’estan tancant espais de vida per a milers de persones. Espais, en molts casos, de base política i per tant objectiu directe d’aquests governs.

Existeixen riscos en un espai okupat? Sí, però normalment els mateixos que en un habitatge privat. Tota aquesta campanya té a una extrema dreta darrere que està obtenint el rèdit polític real, encara que l’executor sigui, en el cas de Barcelona, el PSC. Dues cares de la mateixa moneda, en això sí que s’entenen. Ens trobarem en uns anys, quan un partit de dretes arribi al càrrec, que diran que els que desallotgen més eren els del Partit Socialista, ja que no els quedarà res per a desallotjar.

Els mateixos que ara mateix estenen mentides sobre l’entorn del senyor Sánchez són els que també menteixen i generen falses inseguretats sobre l’okupació i altres temes. Tot això acaba en investigacions judicials com s’ha vist desenes de vegades que generen la fantasia de l’extrema dreta de que existeixi un grup terrorista entre els moviments populars. Això sí, encara que la gent acabi a la presó, en processos judicials eterns i tota una pressió mediàtica de mitjans públics i privats, poques vegades s’han trobat proves inculpatòries reals. Es poden veure exemples en les operacions Pandora i Piñata, els presos 27F, les detencions de Can Vies, i en general cada vegada que hi ha detencions de persones que provenen d’aquest espectre polític.

En resum, una ficció generada per unes investigacions policials que no es basen en cap indici, un govern que avala, uns mitjans que amplifiquen i mediatitzen vides anònimes fins al moment, i uns jutges que treballen suposant que una clara invenció (“pura literatura”, tal com s’han definit en certes ocasions els documents policials) és real.

Hi ha lawfare? Segons la meva opinió, sí. El pateix només el senyor Sánchez? No, i de fet el seu partit és l’impulsor directe d’aquest lawfare. Però hi ha lawfares bons, i hi ha de dolents, i dels dolents millor no en parlem al parlament. Com ell diria, “es que esto es de perogrullo”.

Jo no sabia el que era tenir companyia animal fins fa només tres mesos. Els dies de total entrega a les cures, la pedagogia i el joc, aquestes activitats que no deixen espai per a res més. Cuidar, estimar, no són tasques senzilles, però que més volem fer?

Una gossa va entrar per la porta de casa a inicis de juliol i va ser la joia de la nostra vida. No hi ha res comparable al goig de viure compartint la vivència, l’espai i el temps. Tot això amb un ésser que no comprèn el món com nosaltres, i que necessita una guia, una llum que faci més senzilla la tasca de néixer gos en un món d’humans. L’entrega, doncs, va ser total.

Vam portar-la a tot arreu. Per les petites pujades de Collserola, tot buscant herbes remeieres (ella buscava trossos de menjar d’algun despistat). Als Pirineus on va flipar amb els cavalls, les vaques, les ovelles i els rucs. Pels carrers de Sant Andreu on hi havia molta merda per a olorar. Fins i tot es va passejar pel centre de Barcelona, encara que no semblava gaire impressionada (perquè no va trobar menjar, segurament).

Les coses van començar a torçar-se fa cosa d’un mes. No entraré en detalls perquè no cal, però aquesta gosseta viu amb nervis i por, i ens vam quedar totalment incomunicats amb la intenció de fer-li la vida tan còmoda com siga possible. Però en aquest procés nosaltres perdíem mentre ella quedava en un constant estat d’estrès i por. Viure davant d’una de les artèries de Barcelona no funciona bé per a gossos que no han viscut a la ciutat, com suposem que és el cas.

Ens vam posar en mans de professionals, però l’angoixa va augmentar i ens va començar a mossegar per a demanar coses. El camí cap a la tranquil·litat i el benestar de les dues parts cada vegada era més llarg tal com ens confirmaven des de fora. Al final vam prendre una de les decisions més dures de la nostra vida, aconsellats pels experts en la matèria. Aquesta gossa que tant ens havia donat i a qui li havíem ofert tot el que teníem i més sense demanar res a canvi podria viure molt millor en una altra casa. El cor se’ns ha trencat en mil i no hi ha llàgrimes suficients.

Jo no sabia el que era tenir companyia animal fins fa només tres mesos. Ara sé que és amor incondicional en ambdues direccions. Et trobarem a faltar.

Un metro ple de gent. Imatges de Metròpolis, de Fritz Lang, passen pel meu cap. L’estació de Sagrera plena, han tret l’escala mecànica i s’amuntega la gent a pas molt lent però constant, i en un silenci general que només trenca un altre metro que entra. Rodola més gent cap a l’andana, però jo, per sort, ja puc començar a pujar unes escales per canviar de línia. Em sento com si fóssim formigues. Al final del meu trajecte m’espera la teranyina de la feina, que m’atrapa unes hores contra la meva voluntat. Però encara em queda una mica d’empenta per aconseguir alliberar-me (fins que torni a fer el mateix camí), o per poder imaginar vides millors.

A la mà porto un llibre no gaire apropiat, sobre fer créixer plantes i sentir que la vida és un flux més de la natura, de Henry Beston. De bona gana tindria una casa en un bosc com Beston, però com compro el més essencial per a viure? Com visito als amics? Quina mena de vida en solitud tindria? I per començar pel més important: com aconsegueixo aquesta casa quan som al mig d’una crisi d’habitatge, de poder adquisitiu i amb una bombolla immobiliària que creix sense parar?

Quin camí marquen les teves botes sobre l’herba? I quins passos segueixen a les ferides de la ciutat? Som camí i pèrdua, tot alhora. Sempre ens trobem al mig del no-res, entre la destinació i la recerca del camí correcte, un buit constant. Aquesta absència som nosaltres.

I don’t care about Halloween. It’s not part of my culture and I don’t want it to be part of anything around me. I openly hate the North American/British culture, which, for some reason, is cooler than our traditional celebrations that are old (very old) and beautiful, normally related to nature. The only good thing about this cultural colonization is that I can speak and write English, so I’m able to communicate with many people that I couldn’t otherwise. But why is English the global language and not Catalan? The same thing will be thought by the people of Peru about Spanish, and I totally support them in their defense of Quechua, Aimara, etc. Why do we have to use a colonizer language?

Well, since I’m aware of the good part of speaking an understandable language by many people (I refuse to consider it “common”, since, for me, it is a foreign language that I was forced to learn in order to be able to study, work and be an average citizen), and I’ll keep writing using it, but I’m going to invite you, dear reader, to learn new languages that do not represent the capitalism and colonizers of the world. Learning a language may sound challenging, but it actually takes an hour per day to understand the basic things in about a month or two. You probably have that time! If you’re a native English speaker, you can consider it this way: many of those who speak English had that time to learn so we could communicate with you. Why are you not making that effort?

Okay, let’s make it easier. There’s a perfect language for those who don’t have much time and speak languages that come from Europe: it’s called Esperanto. Yes! It still exists! It’s a beautiful language with a beautiful community, a bit similar to punk in many ways. For example, people travel through the world visiting esperantists because they know they will have a lot in common, so they trust each other. Sounds a lot like punk, to be honest. Also, esperantists hold events constantly so they all meet there, and if you attend one they will love to find new people into this language and values. Very punk, isn’t it?

The values and political context where Esperanto is developed can be found in many places, I recommend you to check it. But since it’s the start of the month and I’m actually recommending you some music from Bandcamp, I decided to add some esperantists that make music :) I hope you enjoy them and try to translate their lyrics and titles. That’s how I learnt English when I was 10: translating Green Day lyrics!

SOCIO LA DIFEKTA - Kreski

My current favorite esperantist band is SOCIO LA DIFEKTA, a Japanese band that takes the sound of the crust anarchopunk from the 90s/early 00s and brings it back. They share members with another band that also uses Esperanto as a main language, MALIMPLIKI, and also share members with other amazing bands like UNARM and BLISTERING NOISE.

This EP is a little gem for those interested in anarchopunk. Using Esperanto for their lyrics is a big stand against any colonizer culture. Remember that Japan was (and could be argued that it still is) a colonizer nation, and that the US had invaded and controlled them since World War II, changing the country forever. Also, anarchism is not the most popular political option in Japan, not even in punk, so this band is challenging in many ways all that they have around.

The music is a non-stop hardcore attack, with brilliant musicianship and the amazing effect of two vocals that turn this noisy punk act into a ferocious stance. “Polico Fikas Aĉulon” (Police Fucking Bastard ?) is an amazing starting track, and now my favorite Esperanto phrase since I even wear a badge with it. It sounds way better than in English!

I would like to reference this music with other bands that you might like, but it’s just a perfect example of Japanese uniqueness brutal hardcore, an experiment with sound that doesn’t feel like an experiment at all, but a very well-prepared punk act. Do you like DISRUPT, DOOM, LIFE, even some DISCLOSE? I know, they sound different, but then you will like SOCIO LA DIFEKTA. Kreski is not the only release of this band, they later released a promo recorded in their practice rooms only for their Japanese tour with SUBDUED.

https://beachimpedimentrecords.bandcamp.com/album/kreski

VOĈO PROTESTA - Neniam Konfidu Al La Stato

Japan, Japan, Japan! Fuck Japan and every state! Fuck borders! But when we talk about Esperantist punk, I think the best we can do is not get far from this territory and their amazing scene. VOĈO PROTESTA are one of the first bands I learnt that were still using this language. We played with them in Tokyo in 2018 after MALIMPLIKI and I couldn’t believe what I was seeing (or hearing). That night was probably the one when I finally started to have that feared chronic tinnitus. It can be a kind of punk baptism, or the start of a punk retirement, it depends on how you want to see it. Here I am seven years later, so I guess I chose my path for the rest of my life: being deaf and lying to myself making me think I like a lot of bands that sound like white noise.

Anyway, we are here to talk about music (not noise hehe). I decided to choose this VOĈO PROTESTA release because it sounds amazing, and I feel like it’s a bit overlooked compared with their previous LP Vojo Al Libereco. “Never trust the state” is the title of these songs of classic sound passed through a Japanese crasher crust filter, but very subtle compared with their other recordings. Actually, it sounds more “hardcore” than their previous releases, but they still are pretty extreme in a good way. I’m talking here as if we were friends in a bar having some beers, so don’t mind my vague descriptions, this is not a scientific investigation.

Neniam Konfidu Al La Stato is a powerful album, with incredible references like the one to “Historia de un sucio policía” by IV REICH. Soldida Policia is a perfect cover and interpretation that made me jump in excitement once I listened to the first riff, a classic of Iberian punk. It amazes me to see the different sound and style VOĈO PROTESTA used here. I’m not going to lie, I love IV REICH so much, but I wish they would have sounded like this. The rest of the album continues with this reinterpretation of 80s classics that I guess are from all over Europe, especially from the Scandinavian countries. The songs are short but not too short, the mix is, in my honest opinion, perfect. And the album cover, like the previous LP is made by Teodoro Hernández: if you don’t know him, you better start to check OTAN and the zines that produced over the last 20-30 years.

I heard that some people from VOĈO PROTESTA were at the Esperantist society of Tokyo, but I’m not sure about this. I hope they are still active, but I guess they aren’t since I haven’t heard of them in the last few years. Please check their whole discography, it’s pure gold! And translate the lyrics to find a way to express anger through a non-colonizer language!

https://lavidaesunmus.bandcamp.com/album/neniam-konfidu-al-la-tato-lp

Per alguna raó que no comprenc el feixisme tecnològic és vàlid dins de cercles que van de l’esquerra fins a l’anarquisme. Moviments socials que busquen vies alternatives de vida han decidit utilitzar productes tecnològics manufacturats per coneguts feixistes, i produïts amb també coneguts biaixos de gènere i raça.

Fa anys que intentem esbrinar per què els sindicats no tenen força, per què els moviments socials perden adeptes i per què les manifestacions no serveixen per a res. Evidentment, la resposta no és un sol factor, però hi ha una pèrdua d’agenda general d’aquests moviments i col·lectius amb l’entrada en massa d’aquests productes del turbocapitalisme a les nostres vides.

A l’internet hi ha sobiranies igual que les fronteres marquen fins a on arriba suposadament el poder d’un estat. Si ho pensem amb fronteres té més sentit: no visitaríem l’estat genocida d’Israel en el nostre següent viatge perquè no volem blanquejar la seva existència, ni donar-los diners, ni les nostres dades. És genial, estic segur que hi ha consens en això. Però sí que ho faríem amb Meta o ChatGPT? Per què? També blanquegem les seves marques, aportem les nostres dades i els fem guanyar diners. I tot això desemboca en una extrema dreta desfermada, algoritmes que eliminen continguts sobre Palestina (per exemple) o promocionen feixistes, i un dels presidents més importants i destructors del món que és directament finançat amb els guanys d’aquestes empreses.

Odiar aquestes empreses i tot el que produeixen no és estar en contra del món modern, ni fer cap mena de luddisme del segle XXI. La tecnologia és molt útil i ens pot fer la vida més senzilla, però un feixisme embolcallat en tecnologia no és més que una nova forma de feixisme. Perdre la nostra sobirania a Internet (la sobirania de les persones, l’Internet popular), és perdre control sobre les nostres llibertats. Davant del feixisme tecnològic, ni un pas enrere.

Summer is fading slowly on the Mediterranean coast, a beautiful time of the year that will get even better next month when we finally can use leather jackets and long pants. I love to wear clothes that cover my whole body; there’s a feeling of protection or being constantly wrapped up in your little heat container that makes me so happy. As you can imagine, I hate the warmest and driest months of the year. Sometimes I think that maybe I was born in the wrong place!

In Barcelona we make fests in each neighborhood once per year. They are popular festivities that involve lots of folklore, music, neighbors getting together to eat, decorating streets, etc. August is the month that has more emblematic fests, the most well-known ones happening in the districts of Gràcia and Sants. I forgot to tell you in my previous column that each year, around the 15th of August, there used to be this show called Caos A Gràcia. That was one of the things that made me want to live in Barcelona so badly, and it was my favorite date of the year for many years. So many people would get together “in the same place of each year”, a quiet street in the heart of Gràcia, to jump, drink, and celebrate punk, anarchy and friendship while the bands would discharge all their energy there. The fest was an annual homage to Rugé, a young punk murdered by two neo-Nazis in 2004 around the same dates and area.

Since the person organizing it is not living in Barcelona anymore, Caos A Gràcia is not happening, and this August has been a dry season of punk shows. During this month many people get time off of work and travel somewhere. If someone stays in the city, then the heat makes them not want to go anywhere, and on top of that, most of the squats and venues stop their activity during this month, so there’s not much to do. I also get a bit antisocial with this heat, AND we have adopted a little dog that covers all my needs of going out every day. I’m even starting to go to run a few days per week! But my lame physical condition and my attempts to improve it will be covered in another post. All this made me miss also the few things that happened in the city, so no punk for me this August, just a sore body from running.

One of these shows that I missed was in a squat not too far from here (I don’t even know what the excuse is for me to not have attended that show) where, among others, a local band played: Ayucaba. They just released an album, and with one of the members being in the Fediverse, I thought it was a MUST to write a little review of this amazing new LP from the Barcelona punk scene. Even if I did miss them on this show, I think I have seen them at least ten or fifteen times, so maybe I even knew the songs before they recorded them!

AYUCABA - Operación Masacre

I still need to get this piece of plastic, but it makes me so happy to see how this group of people got together, in this city, and worked so hard on such a great album. After a demo only released as a tape and not available online on purpose, I thought the LP would also be an obscure punk gem that only “the chosen ones” would be able to listen to, but it seems it has been released everywhere¹, which makes me very happy.

“Operación Masacre” is not the fastest album, but it also doesn’t rely on these mid-tempo fashions that we see all over the punk planet. The general vibe is a big love for Japanese hardcore punk; from the vocals to the instrumental melodies, there’s an epic vibe normally associated with “burning spirits” bands, while many other riffs are like super fast NWOBHM riffs, in what resembles the style of THE EXECUTE. The guitars are fantastically put together: they did a big step up here from the past, coordinating perfectly the two six-string axe swords with solos, little harmonics here and there, and a beautiful production that also helps a lot on this. When the vocals are not on top, the guitars take the space, and perfect drums and bass fill the whole space.

In my opinion, drums are especially good on these ten tracks, delivering the needed violent feeling for this type of music, but with such a good taste. There’s tons of technical stuff, but then there are parts that are more classic fitting perfectly in these songs. On the other hand, the bass is a bit behind the whole mix. You can spot it the whole time, but on a personal level, it would be great to feel it a bit louder or more consistent.

Overall a very good album reflecting the state of punk in Barcelona, where we have amazing bands releasing extreme music.

LISTEN/BUY

LAME - Lo Que Extrañas Ya No Existe

“What You Miss Does Not Exist Anymore,” such a powerful statement is the title of an amazing album by the London - Mallorca - Berlin band that destroys your ears with the new twist of the “Sonido Balear” and the “Extremo Nihilismo”. The vocals are an evident distinctive feature of this band, where Sally throws dozens of words per second in a game of symbolic meanings and double intentions that collapses your mind. Wise statements are put in the exact position to trigger different feelings, making you think and ruminate about all the sentences thrown at you.

The performance of words and meanings is improved by the repetitive riffs that are long enough to sound chaotic with constant little variations. Both create a unique atmosphere that is something I haven’t listened to before. Every instrument holds an important value in this record, along with the production, but I would like to say the drums are superb. Of course I can’t stop thinking about the second LP of ORDEN MUNDIAL (an album I listened to a million times) when listening to this LAME album, but there are some details refined, making the sound of drums unique here.

Delivered by well-known musicians that have been in several acts like ORDEN MUNDIAL, POU, BARRERA, BARCELONA, GLAM, ANTÍDOTO, ENAMORADOS… LAME was a good band that has now turned into an excellent punk act with this album.

LISTEN/BUY

CHAIN RANK - The Grip Demo

If you weren’t around in 2013, I’ll tell you: Chain Rank was absolutely THE thing. They appeared in a moment when Boston had a big influence in punk, with bands like THE BOSTON STRANGLER and NO TOLERANCE being so well-known, plus new bands like SAVAGEHEADS were appearing on the Internet. At the same time, there was this YouTube channel, “attheboilerroom” (a compilation of videos of a small basement(?) where many shows happened), which was the meeting point for so many of us to discover the US hardcore/punk. I found out about dozens of bands there!

The Grip Demo was an amazing connection between early 80s USHC (Boston and NYHC mainly) and modern sounds, featuring a fast and aggressive sound, short songs, no gimmicks, solos or boring shit. Their intention was to scare your mom when you put this on the speakers of your room in Barcelona, and they were good at it!

The next album they released wasn’t that good in my opinion (they re-recorded the demo songs and sounded a bit more tame but was still so good) and was way more celebrated. I think in the two-year span between both albums there was a huge boom of hardcore punk, probably because of the influence of YouTube and other social networks (but this was way before every band and label had an Instagram account!). Also because there were very good bands appearing at that time, and some big reunion shows of 80s bands were happening.

LISTEN/BUY

SLAYER - Hell Awaits

What? SLAYER?? Yes, I know, nobody was expecting Slayer here, but what can I do if they have been one of my favorite bands since I was a kid? What I normally miss in Bandcamp is being able to listen to the classics: MOTÖRHEAD, RAMONES, BLACK SABBATH… you know, the kind of bands you return to from time to time because they are the influence of all the music you like. Well, in this case I’m a bit lucky because some music of SLAYER is published on the platform, and, in the case of Hell Awaits, the price is quite good for a digital album. Not too long ago, also, I saw that MORBID ANGEL had their amazing Altar of Madness published, which is also great to know. :)

So… what can I say about such a revered album? Influenced all the good shit that came after it, perfect sound in my opinion, not that perfect (in a good way) as the following albums, sounds harsher (we like that!!), and has some cave-echo feeling on drums. Jeff Hanneman did the most incredible riffs in metal, and of course this album and Haunting The Chapel were a test for him to prove he was going to change the sound of that genre. Araya’s vocals, in the style of a demon trying to get you to join their sect, do an astounding job. Actually, with this music they got a lot of people to join their sect, or the sect of metal.

Doing my job here, I went through the pages of Slayer magazine to find a… yes, Slayer interview. There’s one, not very interesting to be honest, and I believe that it’s the only one in this magazine. The interviewer starts to ask them about DARK ANGEL copying them (haha!) and other kinds of dumb stuff that it’s kind of funny. Besides saying that “Kill Again” is a stupid song, they also say Metal Blade (their previous label) sucks and that’s why they signed with Def Jam. “Metal Blade is not for major acts. They are for acts just starting out,” Jeff Hanneman. Now, I invite you to go to their Bandcamp and see their current label!

I feel like I can’t say anything else about this album that hasn’t been said before. I can just tell you I saw Slayer in 2012-2013 when I was already a young punk, and it was the first sonic experience that I truly found cathartic. Later others like Lebenden Toten at K-Town, Malimpliki in Tokyo, or Cress at Puntala would also make me feel something similar.

LISTEN/BUY

Els últims anys les meves idees han estat cada vegada més vinculades als moviments animalistes. Encara que vaig ser un consumidor de carn assidu fa ja molts anys que no he col·laborat amb una indústria que em produeix un fàstic profund. Només imaginar que hi hagi espais al món on éssers vius neixin i morin obeint interessos humans em sembla esgarrifós.

Em vaig plantejar la lluita animalista (o si més no, la decisió de no consumir res d’origen animal) quan em qüestionava els fonaments de l’anarquisme i la lluita de classes en mi mateix. Observant-me, preguntant-me d’on provenia cada acció i amb quina idea s’havia de correspondre, no podia explicar-me a mi mateix que pogués estar en contra de les presons (en un moment que, a més, llegia Foucault amb voracitat) i no en contra de les gàbies.

El concepte de la gàbia va créixer en mi, i vaig deixar la carn, però també vaig començar a detestar la caça, l’ús d’animals per a proves farmacèutiques o de productes de bellesa, el maltractament dels zoos, la compravenda de mascotes, l’ús de la pell, la destrucció ambiental que provoca l’extermini de milers d’espècies, etc.

L’últim pas d’aquestes idees ha estat adoptar, juntament amb la meva parella, una gosseta per a donar-li una nova vida. Els inicis van ser complicats, però la seva confiança ha crescut molt en l’últim mes i m’ha permès fer-li unes fotos que he revelat a casa.

Tenir cura d’un animal és una experiència molt complicada, però que també provoca uns sentiments d’amor impossibles de descriure aquí. El fet d’haver adoptat per activisme i no perquè volgués un gos (agraïa molt la independència que acabo de perdre) fa que em preocupi massa de tot, i a vegades he arribat a tenir atacs de nervis. Però poc a poc ens anem entenent i la vida flueix d’una forma molt agradable al costat d’aquesta gosseta que hem anomenat Molsa. En el futur espero actualitzar més d’aquest “trastu” que tenim ara amb nosaltres tot el dia :)

Els grans festivals musicals són paràsits de les ciutats on es presenten. La seva normalització ha portat a ciutats com Barcelona a ser ciutats-festival, una branca més de la ultra-gentrificació que patim. Aquest procés ha acabat convertint la metròpoli en un lloc que per a alguns visitants és només un destí de festa i no de vida o convivència. Fins i tot podríem dir que per a molts habitants locals, l’oci només es pot trobar en aquests esdeveniments.

Als festivals és més important l’assistència (i si pot ser, també la seva documentació) que allò que ofereixen en l’àmbit cultural. Els productes-musicals han omplert els productes-festivals, fins que els segons s’han considerat tan valuosos com els primers. El fet cultural és residual quan tot el projecte és una obra faraònica de maximització de beneficis.

L’objectiu és evident, en comptes de contractar moltes sales de concerts (amb tot el personal que comporta), es tracta que uns pocs escenaris de mides desproporcionades rendeixin molt amb poc personal. Per descomptat que els festivals fan que alguns artistes més petits arribin a molta gent, però això no és l’objectiu. De fet, interessen artistes locals per a apropar i fidelitzar públic local. I això no és tampoc una pràctica exclusiva d’aquest format de música en viu: s’ha fet tota la vida amb bandes o artistes que fan l’obertura per a altres en el mateix concert. No necessitem festivals per a aconseguir que les bandes petites arribin a més gent, sinó organitzadors de concerts amb coneixements de l’escena musical amb la qual treballen.

Apareixerà un nou underground com a resposta a tot aquest panorama? És curiós que encara no s’hagi materialitzat una escena alternativa anticapitalista de masses. Només algun artista puntual té el plaer d’arribar a un gran públic en directe, però no poden dir que pertanyen a un moviment alternatiu popular. Tampoc, ara mateix, hi ha gestos importants per part d’aquests artistes com tocar en espais totalment diferents que sales comercials, o fent concerts benèfics.

En aquest aspecte crec que hi ha un tema molt complicat a canviar per a apropar l’art a la consciència política. No és que els artistes no sàpiguen organitzar esdeveniments, o que no coneguin la dinàmica d’una assemblea, això s’aprèn quan es necessita. El problema greu és que la majoria que poden arribar a ser mínimament populars troben molt més atractiu participar en la indústria musical (festivals, bookers, segells, premsa…) que en qualsevol alternativa que es plantegi com autoeditar-se, organitzar les seves pròpies actuacions, tocar en espais okupats o en festes alternatives de barri, aturant desnonaments, etc. És a dir, utilitzar el seu projecte de forma cultural i política a la vegada.

Per a molts això els converteix en “managers” en comptes d’artistes o artistes de preu molt baix, però no s’adonen que d’aquesta forma és com es coneix a qui t’ajuda, es fan llaços amb la comunitat local, i s’aprèn de les experiències dels altres. I que generant comunitat s’arriba molt lluny! Jo he fet la volta al món sense que em conegui gaire gent, només participant en la comunitat del punk.

El capitalisme ha capgirat la idea de l’art, sigui quin sigui. L’artista ja no és un artista sinó un article de consum i el seu propi venedor. Queda molt camí per fer, però és una feina conjunta la d’ensenyar i promoure formes de vida alternatives a les que ofereix el capitalisme com a única via. Si en una cosa és bo aquest sistema és en fer-nos creure que som lliures d’elegir entre diverses opcions, quan en realitat totes acaben en el mateix lloc.

So I wanted to keep writing about music in English, and since, as far as I know, there aren’t many blogs right now talking about music I like, I will start to recommend music that is in Bandcamp but it is not necessarily new. My broken English doesn’t allow me to bring you the best descriptions, plus I mostly write at night when I’m so tired, so consider these texts a rough idea of what you will listen and experience by yourself.

Los Monjo - La vida que todos envidian LP

Among the dozens of bands that tried to imitate ESKORBUTO, there’s one that stands out over the rest: LOS MONJO. These three brothers and their cousin decided to use their common surname as the name of the band, and formed their already legendary “rock basura” sound from Guadalajara, Mexico.

Their music is passionate, they are not competing to be the fastest ones. They just expose how fucked up everything is, how every city is a pile of trash that should explode but at the same time is our home. Anyone who understands what they are saying will feel the urge to destroy everything around them.

My favorite track from this album is “Decepción”, a refined word to express the anger they put in the lyrics of this song against the state of Mexico. If a song could kill, this one would have cut in half all the government, police, judges and every piece of power a state holds.

https://discosmmm.bandcamp.com/album/la-vida-que-todos-envidian-lp

Atentado - Todo está oscuro EP

A short EP of just 5 songs that sound like a demo (non derogatory). The name (“everything is dark”) is a good description of what can be found in these tracks: cave-sound music featuring members that later would be part of DESTINO FINAL, GLAM, etc. The vocals are harsh and together with the also very dark lyrical themes they create a sensation of oppression, intensified by the mid tempo riffs and their kind of noisy production.

Its important to also recognize the powerful art that comes with the EP! Such a dark composition that continues the concept of the title. Lovely gem from Barcelona that I think you should know.

https://discosenfermospunk.bandcamp.com/album/de-01-atentado-todo-esta-oscuro-7

The Estranged - S/T LP

Probably one of the albums I listened the most in the last two years. My friend Juan mentioned them in a tour we were doing around Europe with IRREAL, because I was really obsessed with WIPERS, but I listened too much ALL their albums and I needed something new. His recommendation was surprisingly spot on, THE ESTRANGED covered all my musical needs with a refreshed take on the Portland trio. With an amazing and consistent rhythmic work (same drummer of HELLSHOCK, LEBENDEN TOTEN… and bassist also from HELLSHOCK, FROM ASHES RISE… legends!) and perfect melodic and dark guitar lines complemented with the amazing vocal work, their music fulfills all my desires of a band of that style.

Their previous albums were super good too, but they sound a bit harsher, and the production is not that polished. This one is an absolute perfection of the mix of punk and rock. In my honest opinion it is a masterpiece and I hope they play again someday.

https://sabotagerecords.bandcamp.com/album/the-estranged-s-t-lp

{{ posts|tag:catalan }}

{{ posts|tag:english }}

{{ posts|tag:fedicamp }}

In the last months I have been struggling finding a place to upload my music. A digital town where I can have control of my data, where I am not a product but just a musician sharing their work. That’s how I started to read about the ActivityPub protocol and slowly learnt how to successfully implement it.

Introduction

There’s too many reasons to create a platform that would share music in the Fediverse. Right now the best known options to do so outside the federated community are Spotify, SoundCloud, Bandcamp, and YouTube. Bandcamp, from all of these, is the lesser known and used, but with a very simple (and a bit old-styled) user interface it covers everything a final user needs. And what are these needs?

• Upload music for free.
• Group tracks into albums.
• Allow downloading the music.
• Add info to each track and album (title, lyrics, credits, cover…)
• Create a unique website for each artist that displays all their music and that is (partly) customizable.
• Users can be artists, labels or just users (just users mean they can like/bookmark music, follow artists, labels, etc).
• Allow searching albums, songs, artists or labels.

Fedicamp as an alternative

In this article all these basic specifications are very well explained. I share all the objectives with what’s exposed there. I got the name “Fedicamp” from the same article, that at least temporarily, works fine for the project. And after reading and thinking about Fedicamp I started to structure a bit more the idea of making something like Bandcamp, but being part of the Fediverse. We should also be able to implement RSS and help a community of musicians that just wants to upload music. We don’t want to give all our tracks to evil companies that profit off our free labor in exchange of a simple hosting system.

Why not Bandwagon.fm?

There’s a decent alternative that it seems it was born from the idea of that article too. It is Bandwagon.fm. I am using it, it is the best we have so far! The platform works more or less okay, it does everything it should but it is actually a demo of a Fediverse framework that allows you to create federated apps for people who do not want to have much knowledge of ActivityPub. This makes this project hard to scale, since the code is not focused on music sharing and the developers are focused in two products instead of one.

Their appraoach needs a lot of time and pending work to feel like a finished product. It is a long way to do a product like that! But their structure makes the path a bit longer.

Also there are differences in the objectives of the project. Bandwagon is already implementing a Stripe payment gateway in a very early production stage. The idea is nice! I like that artists can get some money from their works. But Stripe is a pretty fucked up company that also charges a lot of money to the final users and Bandwagon had SO MANY features to improve or be released way before adding payment integrations. I would not add payment integrations to Fedicamp, or at least, not while the product still needs a lot of improvement.

I just want to upload the music of my bands and let others listen to it for free. For those who are more enthusiastic I want them to be able to run their instance that would be connected to mine. Nothing different than a Mastodon server in that part, no external companies, no ads, no payments. And, why not, we need that software to able to read and send music from/to Bandwagon.fm! So… we still need a Fedicamp I guess?

Status of the project

Fedicamp is a project that is still in a very early stage of development. From the specifications listed above so far I have none, because besides offering all that the software has to be readable, maintenable, scalable, secure and up to date on current technologies. And even having some code working fine it still lacks all these layers to be a real life production software.

The first step is to create Artists that can upload Albums with Tracks and that they can be shared on ActivityPub. Actually this was done today! Next steps is listing albums of the server, or only people that you follow (in the style of Mastodon, that you can see toots from people you follow, from the server or global).

Right now I am using SQLite but I’ll migrate to Postgre, and the cache that right now is in memory at some point it will be managed by Redis. Maybe the queues too. I have to think about a system to upload files (and consume them) efficiently and to implement a serie of security policies. Finally I also want to implement an ORM (right now I’m testing some) and a migration system for the database.

Probably in the way to get all this I will want to try to deploy it and test it or let someone test it. Deploying smoothly such a complex system will be also a big part of the project. We will see if I can arrive somewhere soon, I’ll keep you updated!