La història no es repeteix

Qualsevol observador del nostre entorn no tindrà dubte de que vivim immersos en la quinta essència del pastitx postmodern que va descriure Frederich Jameson als anys vuitanta. La canibalització de temps pretèrits està a l’ordre del dia, fent una força oposada a la imaginació de noves estètiques i formes de fer. Tot això, per suposat, a disposició d’un capital depredador on el valor de canvi de mercancies sense quasi valor d’ús és estratosfèric.

És en aquest context que sorgeixen, a la política institucional i també de base o popular, les idees de tornar a moments històrics impossibles. Sigui estèticament, com a nivell ideològic, ni té sentit tornar a llançar bombes Orsini, ni tampoc fer cartelleria de l’estil del segle passat. Per la mateixa raó que no hem implementat l’expressionisme als cartells polítics, o no pintem amb els dits a una cova per a explicar les nostres batalles.

Tot fet històric té un context històric que fa pràcticament impossible que es repeteixin les condicions per a que es torni a reproduïr. El feixisme ha tornat (com a concepte ampli, genèric, sense especificitats que agrupa el reaccionarisme, el ultraconservadurisme i tradicionalisme), però no els pistolers de la patronal, ni els grups anarquistes armats. No dic que no pugui passar, però les condicions d’existencia d’aquests concpetes serien tan diferents, que per força hauràn de ser també molt diferents comparats als del passat.

Quan parlem de feixismes de forma més específica, hauriem d’adonar-nos que és una caixa de pandora. S’utilitza de forma lleugera, i sense cap