Visca la gent organitzada, i visca la presa dels espais públics. El 15M per a mi, com per a tanta gent, va ser un lloc d’aprenentatge i politització. El meu camí ja estava alineat cap a la direcció que he pres, però desconeixia les possibilitats polítiques que generava una acampada que, en realitat, es tractava de l’ocupació d’un espai que era en mans de l’ajuntament i la gentrificació.
Ara bé, el 15M també pot generar males sensacions en una persona que el va gaudir. No només pel record de la violència del desallotjament (que, per sort per a mi, jo no hi era), sinó perquè va ser digerit per partits polítics de tota mena. I lluny de transformar-se en un grup polític mínimament il·lusionant, es va convertir primer en la crossa del PSOE i finalment ha estat digerit també per aquest últim, cosa que permet que encara segueixi amb possibilitats electorals.
A Madrid, quinze anys més tard, hem vist que l’acampada ha estat un èxit rotund. Primer de tot perquè la gent s’ha organitzat un altre cop. I en segona instància perquè l’agenda política ha passat de Ceuta a l’habitatge amb només unes desenes de tendes en una plaça. Evidentment, ara són centenars, calculen que unes sis-centes. Era una tasca molt complicada, i s’ha aconseguit. Ara bé, els resultats en l’àmbit polític parlamentari ja s’ha comprovat que no són gaire esperançadors: han proposat dos decrets que són una arma electoral i no una solució al problema de fons.
El cicle polític del 15M ja s’ha esgotat, però el record d’aquell moviment l’hauríem de tenir molt present. Prendre les places canvia governs i força a tota la política a adaptar-se a aquestes demandes. El món sencer mira amb curiositat, i l’últim cop les conseqüències van ser globals: primer va ser la plaça Tahrir, després el 15M i més tard Occupy Wall Street. Encara estem indignats i tenim raons de sobres per a estar-ho, però no deixem aquesta ràbia en mans de la política parlamentària. És un gran error dipositar esperances en uns decrets fets a correcuita, havent tingut molts anys per a fer qualsevol cosa.
La força la té la gent, i la roda s’ha d’empènyer fins que pugui caure tot, o com a mínim, el màxim que pugui caure. La imaginació de les assemblees ha de trobar allò pel qual val la pena lluitar i resistir. A poc a poc, vista la impossibilitat del govern de trobar solucions en pocs dies, sorgiran noves acampades. A Barcelona, de fet, s’acaba d’anunciar una. Sembla que continuarem empenyent la roda.