“Vista des de la finestra a Le Gras”
He estat a Austin en més d’una ocasió. De fet, hi he passat dies voltant i perdent el temps en una ciutat que, en la meva experiència, si no fos per la música en viu, tindria més aviat poc a oferir. Ara bé, també és cert que mai he estat al Harry Ransom Humanities Research Center de la Universitat de Texas. I, com a amant de la història de la fotografia, mai havia imaginat que en aquella ciutat, on una bona quantitat d’arbres són més vells que la majoria d’edificis, podria trobar-se la primera fotografia de la història.
Joseph-Nicéphore Niépce tampoc podia imaginar que el que havia fet canviaria el món tan dràsticament. La primera fotografia la va fer ell a Saint-Loup-de-Varennes en una data indefinida entre juliol de 1826 i 1827. Va ser anomenada Vista des de la finestra a Le Gras i és una llarga exposició en què el sol, que es mou al llarg del dia, genera una vista d’edificis doblement il·luminats. Austin encara no existia, i els químics fotogràfics que utilitzem avui dia tampoc. La seva captura difusa va quedar impresa en una placa de peltre recoberta amb betum de Judea, fent servir una cambra obscura, en un procés molt inestable i llarg que va anomenar heliografia. La cambra obscura existia des de feia centenars d’anys, però mai ningú havia trobat la manera que la imatge, encara que quedés marcada durant uns segons sobre un material fotosensible, després quedés fixada i no desaparegués quan es tornés a exposar a la llum natural.
Niépce provenia de l’alta burgesia intel·lectual de l’època i podia intuir que allò que tenia entre les mans era un invent important, però pocs el van ajudar a creure-s’ho. Va morir el 1833 en la pobresa, intentant vendre el seu descobriment sense èxit. Encara que no aconseguís comercialitzar-lo, sí que va captar l’atenció d’un altre geni i empresari que va transformar la captura d’imatges, ara sí, per sempre.
Louis Daguerre, conegut ja a l’època per la invenció del diorama, va mantenir contactes amb Niépce per desenvolupar la fotografia una mica més enllà. Després d’afegir-hi certes innovacions, estava molt convençut que allò era viable. Va pagar publicitat per ser reconegut com l’inventor de la fotografia i, més concretament, del daguerreotip. Va signar un acord amb el fill de Joseph-Nicéphore Niépce, Isidore, amb qui va pactar repartir-se els beneficis permetent-li posar el seu nom al davant. Quan va aconseguir imatges clares i ben fixades mitjançant un procés estable, es va decidir a presentar-ho. Finalment, l’any 1839, va donar a conèixer el daguerreotip en societat, un esdeveniment que faria que la història de la fotografia comencés a rodar.
Julia Margaret Cameron. Retrat de Julia Jackson, impressió a partir del negatiu d’una placa de vidre de col·lodió humit. Anglaterra. 1867.
En una època tan diferent, la innovació i la cultura eren tractades de maneres completament oposades a les actuals. L’invent del daguerreotip, o fins i tot podríem dir el de la fotografia, va ser comprat i alliberat de tot control privat per l’Estat francès, que el va donar a conèixer al món sencer. Es va generar una publicitat imprescindible perquè s’utilitzés i, a més, es va dotar d’una renda vitalícia Daguerre i Isidore Niépce. La fotografia va ser presentada i defensada pel científic i polític François Arago davant de tota l’elit de l’època a l’Acadèmia de les Ciències de París. Arago va fer un discurs històric sobre els possibles usos del nou invent i, amb aquell tret de sortida, es va alliberar el coneixement perquè qualsevol el pogués utilitzar. En pocs anys es millorarien sensiblement les possibilitats de la càmera, de les òptiques i dels químics, i cap a la dècada dels cinquanta o seixanta arribarien els primers genis reconeguts d’aquest art, com David Octavius Hill, Julia Margaret Cameron o Nadar.
L’alliberament de la fotografia respon a una concepció de l’Estat i del coneixement molt diferent de la que avui predomina a Occident. En un món on el capital privat monopolitza el coneixement i converteix la imaginació en mercaderia, qualsevol innovació tècnica queda atrapada a les xarxes de les empreses i dels fons d’inversió que la generen. Hi ha molt poques possibilitats que un estat pugui alliberar aquest coneixement per a l’ús col·lectiu. Un exemple el podem veure en els fàrmacs, i si ens apropem a l’actualitat en la intel·ligència artificial, on empreses nord-americanes controlen sistemes opacs, sense detalls del disseny ni del funcionament interns o de com s’han obtingut les dades. Per contra, projectes com el de l’empresa xinesa DeepSeek, de codi obert, proposen una alternativa (també capitalista) al monopoli occidental que ha posat contra les cordes els representants del model contrari.
En el bicentenari de la fotografia seria bo adonar-nos que estem perdent imaginació i poder davant d’una societat que fa front, dia a dia, a un capitalisme depredador de totes les seves virtuts. Per exemple, a Internet, tot el nostre coneixement, les nostres creacions i les nostres idees són exposats i regalats a empreses que tanquen aquesta energia creativa en els anomenats walled gardens. Encara que sobreviuen els blogs personals i sistemes alternatius, no podríem dir que els pocs que els utilitzen liderin cap canvi en la societat. La fotografia va ser lliure, i amb aquesta llibertat van arribar tant els seus mals com les seves bondats. Tot coneixement hauria d’estar obert i a la lliure disposició de qualsevol particular per a experimentar, millorar i fer l’ús que li convingui. Només així és possible que una innovació deixi de ser el privilegi d’uns pocs i es converteixi en una eina capaç de transformar el conjunt de la societat. Mentre continuem acceptant que el coneixement sigui propietat exclusiva d’interessos privats, renunciarem també a la possibilitat de decidir o imaginar col·lectivament el nostre futur.